divendres, 17 de setembre de 2010

The Rochester wax-perience

Avui he comès un dels errors més grans de la meva vida (no cal dir que estic exagerant tant com puc...). He decidit anar-me a depilar amb cera, perquè des que sóc a UK que els pèls me'ls trec amb gilette. La setmana que ve vaig a un casament, i és clar, volia tenir (com diu la Bebe), "un depilao de luz". La meva depiladora a Barcelona ja m'havia advertit que a Anglaterra no en tenen ni idea, que no fan servir cera calenta sinó tèbia, i que si ho provava no voldria repetir.

¿Per què no la vaig escoltar? M'he gastat els diners per a res. La cera tèbia no acaba d'arrencar el pèl (sobretot el pèl que fa un any que pateix la gilette), sinó que el trenca. A més, el sistema que utilitzen deixa restes de cera per tot arreu. Hauríeu d'haver-me vist caminar cap a casa: semblava que m'hagués cagat a sobre (sentia els pantalons enganxar-se a les meves cames, i em feia una angúnia...). Quan hi he arribat, he pogut comprovar com les restes de cera han atrapat filets i pelusa dels pantalons, de manera que m'he hagut de ficar de cap a la dutxa un altre cop. Però no us penseu que la cera ha marxat sota l'aigua calenta, no... ¡Ni tan sols fregant amb ràbia! Com que a casa no tenim alcohol, m'he intentat treure les restes (encara enganxades fastigosament al meu cos) amb el meu perfum: sí, un d'aquells perfums cars que m'agrada comprar-me quan puc (sempre al duty free, faltaria més). Però res, encara em sento les cames enganxifoses i desagradables com mai.

I del bigoti no us en dic res... Tinc el llavi superior que sembla que m'hagin fotut un cop de puny.

En fi, que em sembla que és el primer i l'últim cop que em depilo amb cera al Regne Unit.

(Ho sé, és un tema ben poc interessant, però què voleu: després de l'estiu no hi ha molt a explicar...).