De vegades ens en sortim (I will survive)

Plou. El vent és tan fort que no em deixa concentrar en el que he de fer. M'he llevat contenta un diumenge de ressaca i un munt de feina pendent. Somrient. És el segon dia que em llevo amb un somriure.

No, no estic enamorada. Ni drogada (que vindria a ser el mateix). Només estic viva. I conscient d'estar-ne.

Divendres vaig passar 12 hores amb els meus companys de màster. Les primeres 3 per obligació (oral presentations d'una assignatura que a cap de nosaltres no ens ha convençut, però en ser obligatòria, no hi havia més remei...). A la 1 vam decidir anar a dinar tots junts. Només hi van faltar dos que curraven. La resta, cap al tailandès. Cerveseta abans de començar. Vi per acompanyar els noodles.

A les 4 la gent comença a marxar. Però 4 de nosaltres, sense res més a fer, decidim continuar la festa. Anem al pub de la UCL Union (una canya de lloc: les birres valen un pound, un cubata en val 2 -màxim 3-).

Bevem, riem, xerrem d'això i d'allò. Com més bevem, més riem i més xerrem. La vida és meravellosa, i nosaltres som collonuts.

Una de les noies marxa, està cansada. Ens quedem el danès, la canadenca i jo. El danès truca a un parell d'amics seus perquè se'ns uneixin. La canadenca truca al seu home. Ja som una bona colla. El danès ens diu que per setmana santa hauríem d'anar a Copenhague, que tenim allotjament gratis a casa seva, i que serà divertit. La canadenca i el nòvio s'hi animen de seguida. Jo els dic que tinc bitllet per anar a Barna i que, a més, hi tinc coses a fer inel·ludibles (una de les ninetes dels meus ulls fa 9 anys, no em puc perdre la seva festa). Però, m'adono que només tinc el bitllet d'anada, que no he comprat encara el de tornada a Londres. ¿I si...?

A la Union arriben altres companys de l'assignatura del matí: gent que estudia biologia, medicina, física... Ens reconeixen i seuen amb nosaltres. Un d'ells té uns braços que... brrr... i els meus amics ho saben (a la sessió de presentacions orals del matí, quan el grup d'aquest noi presentava, els he dit: "I love his arms", i ja no han pogut seguir la presentació perquè, com jo, només podien mirar-li els braços). "Arms", no sé com es diu i li posem aquest nom entre la canadenca i jo, és molt jove: té 24 anyets. Amb ell hi ha "Ginger", un pelroig del qual no recordo el nom, també anglès, també 24 anyets. Riem, bevem, xerrem. La música és cada cop més forta. Xerrem cada cop més a prop. Ginger i Arms flirtegen amb mi. Em pregunten l'edat. "I'm afraid you don't really want to know it". Els dic que els porto 10 anys d'avantatge. Floretes del tipus "no ho sembles", etc.

La canadenca em diu: "Em sembla que a Arms li agrades". Decideixo acostar-m'hi més per xerrar amb ell només. Tal com m'hi acosto... (bua bua bua buaaaaaa -música de decepció-): a Arms li fa -molta- pudor l'alè.

Ginger flirteja més amb mi encara. Els meus amics (el danès i la canadenca) i jo envaïm la pista de ball. Ningú balla. Només nosaltres. Som els "nerds" de la festa: però m'importa una merda el que pensin els altres. Sóc jove, sóc sexy, sóc lliure.

Quan la festa comença a decaure, Ginger em diu: "Al teu grup hi ha una noia anglesa, ¿oi?" "Sí, la Mary, la que ha presentat la nostra recerca aquest matí" "Se la veu molt maca. M'agradaria fer una cervesa amb ella algun dia" (!?!?!?!?!?!) M'invento: "Mala sort, té nòvio". ¿Què s'han pensat els homes? ¡Jo no sóc cap pont!

Arribo a casa, connecto l'ordinador, i començo a mirar vols: BCN-Copenhague / Copenhague-Londres. ¡Miracle! Trobo dos bitllets molt bé de preu que em permeten passar 10 dies a Barna i 7 a Copenhague.

Sóc feliç. Em sento viva.

Dissabte em llevo amb un somriure. La meva amiga sorda m'envia un sms: "Vaig cap a Camden, ¿fem un cafè?" ¡Perfecte!

A les 5 ens trobem als Stables. Fem un cafè. Em diu: "No tinc ganes d'anar a casa, ¿anem a fer una birra després?" ¡Fet!

Fem una birra en un pub, a poc a poc em vaig animant. Signo amb més fluïdesa, ens inventem signes divertits per a conceptes que no tenen signe... A les 9 em diu: "¿Anem al Soho?" ¡Som-hi!

Al metro ens trobem amb una noia de Sevilla: companya meva del curs de British Sign Language, i que sap signar LSEspanyola. Va amb dos amics més. Tornen cap a casa. Els diem: "Anem al Soho a fer unes birres, ¿us hi apunteu?" ¡I s'hi apunten!

Pub super sorollós, música que no ens permet entendre'ns (quan parlem: si signem, tot és perfecte). A les 11 anem a menjar-nos una pizza al Pizza Hut: "Ja tanquem, només podeu fer take away". Vale, ¡doncs Take Away!

Els sevillans marxen. La meva amiga i jo ens mengem la pizza contentes a la parada del bus. Els borratxos se'ns acosten, parlen amb nosaltres. En aquests moments, m'agradaria ser sorda com ella: els engega ensenyant-los l'audiòfon i fent cara de "ho sento".

Riem molt. I de sobte em sento tan viva...

Manel (and a very tall man)

La llenguaddicta havia d'anar al concert de Manel a Londres amb un home molt alt. Però al final hi ha hagut d'anar sola.

S'ha vestit per a l'ocasió...

...i se n'ha anat tota contenta cap a la sala Cargo. Pels que no n'esteu al corrent, moure's en metro per Londres en cap de setmana és una aventura, una Odissea: mai no saps si hi arribaràs (ni com). Després d'unes quantes voltes, i de preguntar a un anglès força atractiu si l'est era cap aquí o cap allà, ha arribat al seu destí.

La sala era plena de gent. Gairebé tots catalans. Era com ser a casa...

Les 20.20: els segurates obren les portes de l'espai on hi ha l'escenari. La llenguaddicta, com que està sola, decideix plantar-se al davant mateix, ben a propet dels micros, els altaveus... Es posa trista un moment pensant: "Dec ser l'única persona que ha vingut sola a aquest concert", quan de sobte sent una veu dins el seu cap: "Always look at the bright side of life"... Si haguessis vingut amb l'home molt alt, no hauries pogut plantar-te a primera fila. :-)

Estava tan a prop, que gairebé podia tocar l'ukelele del Guillem:

I, ves per on, avantatges de ser a primera fila: pots sentir la veu alhora pels altaveus i en viu, i pots fixar-te en petits detalls, com les sabates que passen gana del Guillem, o el somriure tímid del Martí, les ganyotes divertides de l'Arnau (tots els bateries fan ganyotes), i la mirada seductora del Roger.

Quan ets a primera fila, a més, pots aprofitar un descuit dels músics per a robar-los la llista de cançons que acostumen a tenir als peus, entre pedals i cables...

I si tens una mica de barra, quan el concert fa estona que ha acabat i el goril·la està fent fora als pocs que quedeu a la sala, pots anar al camerino i demanar-los que et signin l'altra llista que has agafat, la del Roger, i descobrir que la lletra del disc, aquella lletra lligada que tant t'agrada, és la seva:

(Un cop a la porta, he dubtat si demanar-los un autògraf o proposar-los d'anar a fer unes birres...).

Al camerino (petit i claustrofòbic) tan sols hi he estat uns cinc minutets, potser un parell més, i he aprofitat per donar-los les gràcies per venir a Londres. Els he dit que m'havia d'acompanyar un home molt alt, ¿i sabeu què m'ha dit el Roger? Que si hagués vingut amb ell no hauria pogut ser a primera fila... :-)

El concert ha estat fantàstic, malgrat el públic: una cosa que em xoca molt a Londres és que la gent xerra als concerts, en sales petites i tancades, i xerren molt fort, tant que no et deixen sentir la música. Deu ser que em faig gran...

A la llista ja veieu les cançons que han tocat. Quan ha estat el torn de les corrandes, la llenguaddicta, que s'havia passat la tarda pensant-se la seva, al final no s'ha atrevit a pujar a l'escenari (potser el fet que els Manel han demanat que les corrandes fossin en anglès, l'ha ajudat a fer-se enrere).

A més, potser us passa el mateix a alguns dels que llegireu aquest post, però ja no puc sentir les corrandes de la parella estable sense recordar la festa sorpresa de comiat que la gent que estimo em vau preparar:

Consti que la banda improvisada i espontània està composada per músics de debò! Sí, el guitarrista ros de l'esquerra és el Ferran dels cosmopolitANTS, i el bateria és l'Albert dels Kibo.

En fi, que els Manel són collonuts, i ningú com ells per fer que la setmana acabi ben amunt.

Gràcies, guapos.

The London XXL-perience

¿Qui va dir que la mida  

no importava?

Un lloc estrany

Londres és una ciutat tan peculiar que pots trobar-te esquirols i guineus passejant tranquil·lament pels carrers del barri on vius. És tan peculiar, que en una carnisseria venen telèfons mòbils, auriculars, calculadores i carteres. És tan peculiar, que en una paradeta de fruita del carrer també hi venen guants i bufandes. De fet, és tan i tan peculiar que les llibreries tenen cafeteries a dins, a les farmàcies venen paraigües i a les botigues de queviures pots carregar el teu mòbil.