divendres, 30 d’octubre de 2009

La mala educació

Malgrat la creença que a Londres tothom és súper educat, net i amable, Londres és una ciutat molt gran, amb un munt de gent, la major part de la qual és gent molt i molt reprimida que espera la més mínima ocasió per a bordar, cridar i/o barallar-se amb tu.

Els conductors d'autobús no se'n salven (és més, són els pitjors). A Barcelona, quan entres al bus, si no li dius "Bon dia" al conductor possiblement et miri malament: el conductor no és transparent, és una persona, i li agrada ser reconegut com a tal. A Londres és ben diferent: el conductor d'autobús londinenc es considera per norma superior a tu, siguis qui siguis, siguis d'on siguis. No només no et contestarà quan li somriguis un "Good morning", sinó que a més et mirarà malament i, si pot, farà tots els possibles per fer-te caure mentre busques seient. Perquè una de les condicions sine qua non per a ser conductor d'autobús a Londres és que siguis capaç de fer caure quanta més gent millor, conduint de manera temerària, accelerant sense motiu per a frenar 3 cm després perquè el semàfor (que fa 100 metres que veus en vermell) segueix estant en vermell. Si estàs esperant el bus a la parada, ves amb compte que segur que el perds: per més que estiguis ben col·locada on toca i alcis el braç per avisar que vols pujar-hi, el més probable és que el conductor decideixi que en aquella parada no li ve de gust parar, i per tant, que et bombin (especialment si empenys un cotxet de bebè o ets una iaia amb bastó).

La gent que treballa atenent al públic perd la paciència molt ràpidament si no tens un anglès absolutament correcte i fluïd. Bufen i rebufen quan els demanes sisplau que t'ho diguin més a poc a poc, per més que ho demanis amb un somriure. I normalment no et deixen acabar les frases, per tant, tampoc acaben mai d'entendre què vols. La pressió en aquests casos és tan forta que no atines a dir el que vols, confons les paraules, se't trava la llengua i acabes per rendir-te.

Afortunadament, no tothom és així. ¿Qui no és així? Els que són com tu, o els que es mouen en el teu entorn, és a dir, els alumnes i professors universitaris. Quan li dic al company de pis (anglòfon): "Excuse me, my English sucks, what I'm trying to tell you is..." ("Perdona, el meu anglès és horrible, el que intento dir-te és que..."), em mira, somriu i em diu: "Come on, it's ok, go on" ("Au va, està bé, continua"). Quan empro la mateixa disculpa amb els profes de la uni, la resposta acostuma a ser: "Don't worry, your English is better than my Catalan or my Spanish", la qual cosa em fa sentir compresa i alleujada, i em dóna la confiança per a tirar endavant i mirar de fer-me entendre.

Concloent, a Londres tothom duu una màscara de bona educació, però de seguida que troben una bona excusa per a treure-se-la, ho fan. I en començo a estar tipa (el veí americà m'ha recomenat ser maleducada com ells però pujant el nivell: "quan et parlin malament contesta'ls en català, veuràs com els emprenya".


dijous, 22 d’octubre de 2009

Els peixos anglesos es mosseguen tots la cua

El company de pis està experimentant l'absurditat de la burocràcia anglesa. Quan jo li explicava les meves aventures a l'hora de matricular-me i obtenir el meu carnet d'estudiant, gairebé no s'ho creia, perquè a ell les coses li havien anat força fluïdes. Però... sempre hi ha un primer cop per a tot.

Fa dues setmanes va anar a una botiga de mòbils i va dir que volia donar d'alta un contracte. Li van demanar un compte bancari, i com que encara no en tenia cap, va anar a un banc (dels més grans d'aquí, seria, per fer-vos una idea, com anar a La Caixa) i va donar d'alta un compte i una targeta de dèbit. Li van dir que trigaria un parell de dies a rebre la targeta i el pin per correu. Amb el contracte del compte bancari va tornar a la botiga de mòbils. Allà el va atendre una altra persona, evidentment, i li va dir que necessitava la targeta i el pin per poder-se donar d'alta un contracte de mòbil. Molt bé, tan sols calia esperar.

I va esperar.

I esperar.

Una setmana després, tenia a les seves mans 2 targetes (per un error del banc, sembla ser), però cap pin. Amb les dues targetes va anar al banc per demanar el pin, i allà li van dir que no podien ajudar-lo, que l'emissió del pin no depèn de l'oficina, que és un tràmit centralitzat, que li arribaria per correu, i que calia que esperés. Això, o tornar-lo a demanar, però és clar, corria el risc que si arribava el primer pin, no fos vàlid perquè quedava anul·lat per l'emissió del segon.

Per tant, va esperar.

I esperar.

Avui li ha arribat una carta que tenia tota la pinta de contenir un pin. Li he enviat un e-mail: "¡¡Ja tens aquí el pin!!" Tot content ha tornat correns de la facultat i se n'ha anat, amb el pin, cap a la botiga de mòbils. Però el pin no ha funcionat. Ha anat cap al banc, on li han dit que el pin que ha rebut no és el de la targeta, sinó el d'accés a Internet. I per acabar-ho de fer absurd del tot, li han dit que com que fa dues setmanes que té un compte obert i no hi ha fet cap operació, li tancaran el compte. Ell s'ha mossegat la llengua (els americans sempre estan amb el "fuck" a la boca) i li ha dit al del banc que no podia fer cap moviment si no li donaven el pin, per tant, no era pas culpa seva que el compte no tingués moviments. ¿Resposta dels del banc? Premi per qui l'encerti.

dijous, 15 d’octubre de 2009

dimarts, 13 d’octubre de 2009

dimarts, 6 d’octubre de 2009

The System

Ahir vaig rebre un mail de Transports of London dient que em denegava la targeta d'estudiant perquè, per alguna estranya raó, els de la universitat no han confirmat el meu estat com a estudiant. És a dir, un cop més, sembla ser que "I'm not in the system".


Avui he anat a comprar una impressora (he comparat preus en 3 llocs diferents, of course). En el segon lloc, PCWorld, he preguntat per la impressora que m'interessava, l'han buscada a l'ordinador, m'han confirmat que els en quedaven 3, i quan el noi ha tornat amb les mans buides m'he imaginat la resposta: "La culpa és del sistema, que et diu que n'hi ha 3 però no et diu on són".


Després de riure una bona estona he arribat a la conclusió que JO dec ser en algun lloc fora del SISTEMA, gaudint dels avantatges de la meva TARGETA D'ESTUDIANT i imprimint un munt de papers en la meva fantàstica IMPRESSORA.


Life is wonderful out of the system.


dilluns, 5 d’octubre de 2009

Rain, rain, go to Spain!

Plou des de dissabte. Ha anat parant a estonetes, però sembla que no ens treiem de sobre els núvols negres. De tota manera, vist des de la finestra, és maco. El que no entenc encara és per què en una ciutat on fa fred el 90% del temps, les finestres de la residència tenen un respirador que no pots tancar de cap de les maneres, i com que tinc el llit just sota la finestra, em congelo a les nits. Si a això li afegim el fet que, per alguna estranya raó que desconec, la calefacció l'apaguen intermitentment al llarg del dia (i de la nit), passo fred la major part del temps dins l'habitació.




Ils sont fous, ces Anglais!


dissabte, 3 d’octubre de 2009

Hawkridge House



Aquesta és la residència. Com per perdre's, vaja...

dijous, 1 d’octubre de 2009

Good morning, London!

Malgrat tot el que rondino per culpa de la burocràcia d'aquest país, això és el que veig quan em desperto al matí.





I m'agrada.