divendres, 23 d’abril de 2010

Ô de bean, by Chacharell

Una de les coses a les quals no m'he acostumat encara (i no crec que m'hi acostumi) és el fet que els anglesos es passen el dia tirant-se pets. És evident: una societat que s'alimenta de mongetes en totes les formes, colors i sabors imaginables, per força ha de ser una societat que fa pudor...

I se'ls tiren pertot arreu: al metro, pel carrer, al tren, al bus, als ascensors... ¡I ben olorosos que són! No hi ha dia que no senti el tuf de mongetes digerides a mitges envoltant-me en algun indret, per inversemblant que sembli.

Jo, de moment, em nego a passar-me al cantó fosc de la força: segueixo una dieta mediterrània d'allò més estricta -les beans ni tan sols m'han passat pel cap (menys encara pel c*l).


diumenge, 11 d’abril de 2010

The København X-perience

Després de passar la Setmana Santa a Barcelona, vaig volar dimecres 7 cap a Dinamarca. Allå m'hi esperava un company de classe danès, disposat a ensenyar-me un munt de llocs fantåstics del seu país. Vaig comencar coneixent la seva ciutat natal: Odense, on va néixer Hans Christian Andersen. Una ciutat digna de conte de fades... la tranquil.litat feta ciutat.

I, per descomptat, Copenhague, on hi ha més bicicletes que cotxes. El somni dels ciclistes i dels amants de l'aire pur. La segona ciutat del møn en nombre de bicis (després d'Amsterdam, és clar).Aquí tothom sembla felic pels carrers. La gent camina a un ritme sa i relaxat, l'estrés no té lloc en aquest país. La capital és la ciutat més cosmopolita d'Escandinåvia, i els seus ciutadans són amables i molt molt civilitzats: ningú no lliga la bici, tan sols bloquegen la roda de darrere amb un candau.

Dins de Copenhague hi ha un lloc ben especial, difícil de descriure: és una ciutat dins la ciutat. El seu nom és Christiania, i és el paradís dels hippies, els okupes, els budistes i els ecologistes. Antigament era una escola militar, i l'any 1971 es va convertir en el que és avui. Cases fetes a må pels seus ocupants, un bosc, un llac, restaurants i bars, sala de concerts i fins i tot llar d'infants. Tot en un ambient de germanor i pau que no he conegut en cap altre lloc del món. Un lloc on pots comprar haixís i marihuana al carrer, on les drogues dures no estan permeses, ni els feixistes, ni els mal rotllos... Un espai reconegut d'interès mundial per la Unesco.

Crec que podria viure a Copenhague...


diumenge, 4 d’abril de 2010

Setmana Santa (santa paciència)

Un cop més, he volat a casa amb easyJet. Un cop més, m'he hagut de carregar de paciència, com els centenars de passatgers que dilluns passat feien cua a Gatwick.

13.45 Obren la facturació del meu vol. M'afegeixo puntual a la cua que hi ha davant del mostrador on diu "Barcelona". En ser operació sortida de Setmana Santa, a l'aeroport ja no hi cap ni una agulla. Quan fa 20 minuts que la cua no es mou, començo a neguitejar-me. Parlo amb una parella que tinc al davant, catalans (del Penedès). Ells tampoc no saben què passa. Vint minuts més parats i decideixo preguntar a una de les assistents que passeja per allà amb l'uniforme de la companyia: el sistema informàtic ha petat i han de fer la facturació a mà.

14.15 Per fi em toca facturar. I llavors descobreixo per què estan trigant entre 10 i 15 minuts per persona al taulell: ens han de buscar en una llista impresa, que ni tan sols està per ordre alfabètic. Em demanen disculpes pel retard. Somric i li dic a l'assitent de facturació que no pateixi, que això li pot passar a qualsevol, i que espero que tingui una bona setmana santa.

15.45 És evident que el nostre vol no sortirà ara. Sec tranquil·lament a prop d'una pantalla per anar fent una ullada mentre llegeixo. "Barcelona --> Gate opens 16.40". Bé, això vol dir només una hora i poc de retard. Aviso als de casa.

16.40 Òbviament, la porta no ens l'obren quan ens havien dit. A la pantalla tan sols hi diu "Barcelona --> Please wait". I esperem. I esperem. I esperem...

17.25 "Barcelona --> Gate opens 17.30" Però vaja, ja no hi dono dos duros.

17.50 "Barcelona --> Gate opens 17.30" ¡Ha ha ha ha! Començo a desesperar-me. Tots els altres vols que s'havien vist afectats pel problema informàtic (Niza, Amsterdam, Madrid, Glasgow) ja fa estona que han sortit.

18.00 Ens criden a embarcar.

18.25 Comencem a entrar a l'avió. El comandant ens demana disculpes i ens diu que en uns 10 minuts ens enlairarem.

19.20 Encara no ens hem enlairat. Pel que sembla, estem esperant un push-back, aquell cotxe amb remolc que empeny l'avió marxa enrere per encarar-lo a la pista. Gatwick, segle xxi, una hora esperant un push-back. Una de les hostesses em parla malament, li contesto pitjor. Tensió. Mal rollo. "Jo només vull arribar a casa".

22.00 Arribo al Prat, 3 hores més tard del previst. Cansada i decebuda. Però contenta: m'esperen les ninetes dels meus ulls, que m'abracen i em fan petons, i em diuen "Tata, com t'hem enyorat".

Ja sóc a casa. I sóc feliç.