Con easyJet hemos topado

Bé, molts haureu vist les notícies d'avui: tots els vols d'easyJet des dels aeroports de Londres han estat cancel·lats. (La notícia només parla de Gatwick, on jo era, però la meva companya de pis era a Stansted, i una hora abans que ens cancel·lessin el vol ella ja m'enviava un sms dient-me que easyJet acabava de cancel·lar tots els vols des d'allà cap a la resta d'Europa; tampoc esmenten els molts altres vols de la mateixa companyia anul·lats, com Múrcia, Roma, Copenhaguen...). El motiu que ha planat sobre els nostres caps era la neu, però la resta de companyies han sortit (amb retard, sí, però s'han enlairat) dels mateixos aeroports on hi havia la mateixa neu que impedia volar, segons diuen, els avions d'easyJet.

Ara us explico com funciona la companyia easyJet (noteu que ho escric unes quantes vegades perquè els cercadors donin l'opció als usuaris de trobar-se amb el meu post i potser llegir-lo i tot):

1. Quan cancel·len el vol, ningú no es preocupa d'informar als afectats ni a través de les pantalles ni per megafonia. Hem anat cap a "informació" (per dir-ne d'alguna manera) i allà ens hem trobat amb centenars més de persones que, com els que anàvem cap a Barcelona, no han pogut agafar els seus vols cap als seus respectius països.

2. Quan hem tingut les maletes que feia 4 hores havíem facturat, ens han dit que anéssim al mostrador d'informació d'easyJet, ubicat just davant dels mostradors de facturació d'equipatge de la mateixa companyia. Esperpèntic, surrealista, kafkià: no us puc dir quantes persones s'amuntegaven com bestiar davant de l'únic mostrador que atenia reclamacions (és a dir, una sola persona donant "informació" a centenars d'usuaris afectats).

3. Les versions del que easyJet ens oferia eren diverses i contradictòries (i l'escena era absurda: mentre per un cantó sentíem que cap vol d'easyJet s'enlairaria avui, al nostre davant cues de gent --amb la felicitat de l'ignorant-- facturaven maletes als mostradors de facturació d'easyJet).

4. Ens confirmen que la companyia no pot retornar els diners, i que l'únic que poden fer és oferir-nos un vol de substitució. El primer vol disponible per anar a Barcelona és pel dia 27 de desembre (és a dir, Nadal a Londres, sola... no nem bé). Una noia m'informa que una amiga li acaba de dir que s'estan cancel·lant trens cap a Londres, que si volem tornar a "casa" comencem a passar o ens quedarem a l'aeroport. Pànic, gent corrent, gent moooolt emprenyada, una parella de noies eren a l'aeroport des de les 7 del matí: el seu vol d'easyJet cap a Madrid havia estat retardat, i cap a les 5 de la tarda (necessitareu tots els dits de les mans per saber quantes hores portaven a l'aeroport) els han dit que quedava cancel·lat, i que hi podien tornar el dia 23, si volien.

5. Un cop a la residència, després de desconnectar de tanta mala llet (¡ep!, no pas meva, que jo estava ben tranquil·la: tenia on dormir), i després de comprar-me un vol per dilluns amb Ryanair fins a Girona, entro a easyJet.com per saber com està el tema. Tinc accés a la meva reserva on s'ha actualitzat l'estat: vol cancel·lat per la companyia (¡no fotis! ¿de debò? Vès per on...). A la pàgina hi ha informació sobre què cal fer: primer de tot, mirar les Condicions de la Companyia per saber si a més de l'opció de canvi de vol tinc opció a devolució de l'import. Consulto les condicions i... ¡Bingo!

16.2.3. [Se le ofrecerá:] Un reembolso por la tarifa pagada por el trayecto no utilizado. Asimismo, cuando proceda, le ofreceremos un vuelo de vuelta hasta el primer punto de salida con la mayor brevedad posible.

Clico, doncs, a l'enllaç Servei d'Atenció al Client (enllaç que cal clicar si he confirmat que tinc dret a demanar que em tornin els diners). ¿I què em trobo? Una pantalla que em demana que m'identifiqui amb l'adreça electrònica vinculada al compte d'easyJet i la contrassenya (tot i que, si sóc en aquesta pàgina, és perquè ja era dins el meu compte d'usuari). ¡Sorpresa! Facis el que facis aquesta pantalla no la superaràs: un malvat troià s'amaga rere tots els botons que diuen "Login", i tot el que obtindràs serà un missatge que diu que la teva adreça o la contrassenya no són vàlides. És clar, dubtes, "¿M'hauré equivocat?", demanes que et reenviïn la contrassenya per si de cas: no, no t'has equivocat, és la correcta. Però, ai làs, el cervellet que ha creat aquest sistema s'ha ben cuidat d'evitar que superis la pantalla que faria que poguessis reclamar els diners a la companyia, per tant, tornem al mètode de moda: cansar l'usuari perquè acabi rendint-se.

5 (o 6, ja no sé on sóc). No trobaràs cap manera de posar una queixa. No hi ha enllaços més que per a preguntes freqüents (normalment absurdes i fàcilment contestables sense necessitat d'anar a parar a la pantalla de preguntes freqüents), i vès per on, se m'ha acudit clicar-hi. Un enllaç duia a una actualització sobre les "cancel·lacions dels vols de Londres per causa de la neu" (ei, amagadet amagadet l'enllaç dels trons...), i allà calia omplir un formulari online per reclamar els diners. ¡Sorpresa! (aquests d'easyJet són uns "catxondos"): quan t'hagis identificat amb el correu electrònic amb el qual estàs donada d'alta a la companyia, i hagis indicat de quin vol estàs fent la reclamació, el sistema et durà a una nova finestra que, com si mai a la vida haguessis existit, et demanarà que et donis d'alta un compte amb easyJet. Si omples les dades amb l'adreça electrònica que fas servir amb ells, i omples el formulari, et dirà que ja existeix un usuari amb aquesta adreça electrònica (¡i tant, coi, JO! ¿No et fot?), però no podràs accedir per la pantalla d'accés per a clients (ja donats d'alta) perquè et dirà que aquesta adreça electrònica no correspon a cap usuari. (Si és que em pixo de riure només d'escriure-ho...). Total, que cal enganyar el sistema (aquest sistema que algun setciències s'ha inventat per a cansar al personal): em torno a donar d'alta, total, dec tenir unes 6 adreces electròniques... Et voilà, la meva reclamació ha estat processada i rebré resposta en 2 dies laborables. Juas juas juas... :')

 

 

So far... (Fins ara)

L'experiència londinenca arriba al final de la primera etapa. D'aquí a 4 dies seré camí de casa, de les neules i els torrons, el cava i els Reis Mags, però per damunt de tot, d'aquí a 4 dies seré camí de la meva gent, dels que m'estimen tal com sóc, tan si faig bé les coses com si no.

Al final d'una etapa sempre toca fer balanç. Després de batallar amb la burrocràcia d'aquest país, amb lladres de vi bo i conductors d'autobús amargats, puc dir que, en general, l'experiència (so far) ha estat positiva.

En aquests dos mesos i mig (demà, 12 setmanes, per ser més exactes) he après molt més del que m'esperava. I no només en l'àmbit acadèmic. He après que els amics de debò els tinc a casa, i no importa la distància que ens separi: amb els amics de debò, quan ens retrobem, és com si el temps no hagués passat per a nosaltres. He après que sóc capaç d'enfrontar un nou canvi, aquest cop un de ben gros, i sortir-me'n. Que els diners no són el més important: sempre acaben apareixent si l'energia que posem en els nostres projectes és energia constructiva. He après a estar sola. Sola i lluny de tot i de tothom. I malgrat els mals moments, que n'he tingut, la major part del temps he estat bé. He après a acceptar les crítiques (bé, diguem que he començat a aprendre a acceptar les crítiques...), a entendre que són pel meu bé, per a millorar, i que si les aplico de la manera correcta, constructivament, podré escapar de la mediocritat que tant m'espanta.

Però sobretot he après a acceptar la vida tal com és. I és en aquesta acceptació que puc dir que sóc feliç de ser on sóc.

Tornaré l'any que ve amb més històries des de la ciutat de la boira i dels busos vermells.

Bon Nadal a tothom, i Feliç Any Nou.

Convivència

Avui m'ha tocat jugar el rol de la companya de pis estúpida i llepafils. He arribat a la resi a quarts de 10 de la nit i m'he trobat que la companya sopava amb 5 persones més a la cuina (ja m'havia advertit que organitzava un sopar amb els seus companys de màster, la qual cosa em sembla perfecta, i de fet com que a la cuina no hi ha prou cadires li vaig deixar la meva fora de l'habitació ahir en marxar cap a Rochester, a veure el meu germà). Doncs resulta que tal com entro a l'apartament sento una pudor horrorosa a tabac (¿cal que us recordi que a UK està prohibit fumar a qualsevol lloc tancat?) Estaven fumant a la cuina, i no tenia pinta de ser una cigarreta ocasional, a jutjar pel fum que hi havia dins. El més preocupant és que a la cuina hi ha detectors de fum, i que si se n'enteren els de la resi ens cau el pèl.

Però a banda d'això: no em surt de la figa (parlant clar) seure els propers dies en una cadira (folrada de moqueta, tot sigui dit, de pas) que fot pudor de tabac. Total, que he entrat a la cuina i, amb careta de pena, els he dit: "Em sap greu ser la companya de pis rondinaire i estúpida, però no m'agrada que fumeu a la cuina: a banda que està prohibit, l'olor s'hi quedarà durant setmanes". La companya ha estat prou madura com per demanar disculpes, i tema acabat.

El covard del company, que era a la seva habitació i prèviament m'acabava de dir (via xat) que sentia la pudor des d'allà, al final del passadís, i estava bastant cabrejat, no ha tingut el valor de dir-li, i s'ha limitat a donar-me ànims i desitjar-me sort quan li he dit: "Hi vaig".

La convivència no és fàcil, i tots ho sabem. Els primers dies són sempre fantàstics, tot és nou, ens fem regalets tontos i tot són bones paraules, però a mesura que ens anem coneixent, tots tenim coses que no agraden als altres. Sóc conscient que viure amb mi no és senzill (que us ho digui el Ferran...), però sempre m'he considerat una persona respectuosa i endreçada, especialment quan les persones amb qui convisc no són família o parella. Els espais comuns són de tothom, i a tots ens agrada trobar-nos-els nets. És molt curiós que, en el nostre apartament, dels 3 que som, el noi i jo venim de viure sols de fa molt, i som precisament els dos que millor ens hem adaptat a viure compartint espais: som els dos que anem amb cura de no deixar coses per mig, de rentar els plats i cassoles després de fer-les servir, per si algú altre les necessita... També és cert que la noia és la més jove dels 3 (li porto 10 anyets), però no crec que sigui excusa.

Malgrat que us pugui semblar que no estic bé, ho estic. De fet, des que he acabat el primer treball que havia de fer, estic encara millor. Ara em dedico a preparar les primeres classes de català per poder passar un Nadal completament lliure de feina.

Tinc ganetes de ser a casa.