Con easyJet hemos topado

Bé, molts haureu vist les notícies d'avui: tots els vols d'easyJet des dels aeroports de Londres han estat cancel·lats. (La notícia només parla de Gatwick, on jo era, però la meva companya de pis era a Stansted, i una hora abans que ens cancel·lessin el vol ella ja m'enviava un sms dient-me que easyJet acabava de cancel·lar tots els vols des d'allà cap a la resta d'Europa; tampoc esmenten els molts altres vols de la mateixa companyia anul·lats, com Múrcia, Roma, Copenhaguen...). El motiu que ha planat sobre els nostres caps era la neu, però la resta de companyies han sortit (amb retard, sí, però s'han enlairat) dels mateixos aeroports on hi havia la mateixa neu que impedia volar, segons diuen, els avions d'easyJet.

Ara us explico com funciona la companyia easyJet (noteu que ho escric unes quantes vegades perquè els cercadors donin l'opció als usuaris de trobar-se amb el meu post i potser llegir-lo i tot):

1. Quan cancel·len el vol, ningú no es preocupa d'informar als afectats ni a través de les pantalles ni per megafonia. Hem anat cap a "informació" (per dir-ne d'alguna manera) i allà ens hem trobat amb centenars més de persones que, com els que anàvem cap a Barcelona, no han pogut agafar els seus vols cap als seus respectius països.

2. Quan hem tingut les maletes que feia 4 hores havíem facturat, ens han dit que anéssim al mostrador d'informació d'easyJet, ubicat just davant dels mostradors de facturació d'equipatge de la mateixa companyia. Esperpèntic, surrealista, kafkià: no us puc dir quantes persones s'amuntegaven com bestiar davant de l'únic mostrador que atenia reclamacions (és a dir, una sola persona donant "informació" a centenars d'usuaris afectats).

3. Les versions del que easyJet ens oferia eren diverses i contradictòries (i l'escena era absurda: mentre per un cantó sentíem que cap vol d'easyJet s'enlairaria avui, al nostre davant cues de gent --amb la felicitat de l'ignorant-- facturaven maletes als mostradors de facturació d'easyJet).

4. Ens confirmen que la companyia no pot retornar els diners, i que l'únic que poden fer és oferir-nos un vol de substitució. El primer vol disponible per anar a Barcelona és pel dia 27 de desembre (és a dir, Nadal a Londres, sola... no nem bé). Una noia m'informa que una amiga li acaba de dir que s'estan cancel·lant trens cap a Londres, que si volem tornar a "casa" comencem a passar o ens quedarem a l'aeroport. Pànic, gent corrent, gent moooolt emprenyada, una parella de noies eren a l'aeroport des de les 7 del matí: el seu vol d'easyJet cap a Madrid havia estat retardat, i cap a les 5 de la tarda (necessitareu tots els dits de les mans per saber quantes hores portaven a l'aeroport) els han dit que quedava cancel·lat, i que hi podien tornar el dia 23, si volien.

5. Un cop a la residència, després de desconnectar de tanta mala llet (¡ep!, no pas meva, que jo estava ben tranquil·la: tenia on dormir), i després de comprar-me un vol per dilluns amb Ryanair fins a Girona, entro a easyJet.com per saber com està el tema. Tinc accés a la meva reserva on s'ha actualitzat l'estat: vol cancel·lat per la companyia (¡no fotis! ¿de debò? Vès per on...). A la pàgina hi ha informació sobre què cal fer: primer de tot, mirar les Condicions de la Companyia per saber si a més de l'opció de canvi de vol tinc opció a devolució de l'import. Consulto les condicions i... ¡Bingo!

16.2.3. [Se le ofrecerá:] Un reembolso por la tarifa pagada por el trayecto no utilizado. Asimismo, cuando proceda, le ofreceremos un vuelo de vuelta hasta el primer punto de salida con la mayor brevedad posible.

Clico, doncs, a l'enllaç Servei d'Atenció al Client (enllaç que cal clicar si he confirmat que tinc dret a demanar que em tornin els diners). ¿I què em trobo? Una pantalla que em demana que m'identifiqui amb l'adreça electrònica vinculada al compte d'easyJet i la contrassenya (tot i que, si sóc en aquesta pàgina, és perquè ja era dins el meu compte d'usuari). ¡Sorpresa! Facis el que facis aquesta pantalla no la superaràs: un malvat troià s'amaga rere tots els botons que diuen "Login", i tot el que obtindràs serà un missatge que diu que la teva adreça o la contrassenya no són vàlides. És clar, dubtes, "¿M'hauré equivocat?", demanes que et reenviïn la contrassenya per si de cas: no, no t'has equivocat, és la correcta. Però, ai làs, el cervellet que ha creat aquest sistema s'ha ben cuidat d'evitar que superis la pantalla que faria que poguessis reclamar els diners a la companyia, per tant, tornem al mètode de moda: cansar l'usuari perquè acabi rendint-se.

5 (o 6, ja no sé on sóc). No trobaràs cap manera de posar una queixa. No hi ha enllaços més que per a preguntes freqüents (normalment absurdes i fàcilment contestables sense necessitat d'anar a parar a la pantalla de preguntes freqüents), i vès per on, se m'ha acudit clicar-hi. Un enllaç duia a una actualització sobre les "cancel·lacions dels vols de Londres per causa de la neu" (ei, amagadet amagadet l'enllaç dels trons...), i allà calia omplir un formulari online per reclamar els diners. ¡Sorpresa! (aquests d'easyJet són uns "catxondos"): quan t'hagis identificat amb el correu electrònic amb el qual estàs donada d'alta a la companyia, i hagis indicat de quin vol estàs fent la reclamació, el sistema et durà a una nova finestra que, com si mai a la vida haguessis existit, et demanarà que et donis d'alta un compte amb easyJet. Si omples les dades amb l'adreça electrònica que fas servir amb ells, i omples el formulari, et dirà que ja existeix un usuari amb aquesta adreça electrònica (¡i tant, coi, JO! ¿No et fot?), però no podràs accedir per la pantalla d'accés per a clients (ja donats d'alta) perquè et dirà que aquesta adreça electrònica no correspon a cap usuari. (Si és que em pixo de riure només d'escriure-ho...). Total, que cal enganyar el sistema (aquest sistema que algun setciències s'ha inventat per a cansar al personal): em torno a donar d'alta, total, dec tenir unes 6 adreces electròniques... Et voilà, la meva reclamació ha estat processada i rebré resposta en 2 dies laborables. Juas juas juas... :')

 

 

So far... (Fins ara)

L'experiència londinenca arriba al final de la primera etapa. D'aquí a 4 dies seré camí de casa, de les neules i els torrons, el cava i els Reis Mags, però per damunt de tot, d'aquí a 4 dies seré camí de la meva gent, dels que m'estimen tal com sóc, tan si faig bé les coses com si no.

Al final d'una etapa sempre toca fer balanç. Després de batallar amb la burrocràcia d'aquest país, amb lladres de vi bo i conductors d'autobús amargats, puc dir que, en general, l'experiència (so far) ha estat positiva.

En aquests dos mesos i mig (demà, 12 setmanes, per ser més exactes) he après molt més del que m'esperava. I no només en l'àmbit acadèmic. He après que els amics de debò els tinc a casa, i no importa la distància que ens separi: amb els amics de debò, quan ens retrobem, és com si el temps no hagués passat per a nosaltres. He après que sóc capaç d'enfrontar un nou canvi, aquest cop un de ben gros, i sortir-me'n. Que els diners no són el més important: sempre acaben apareixent si l'energia que posem en els nostres projectes és energia constructiva. He après a estar sola. Sola i lluny de tot i de tothom. I malgrat els mals moments, que n'he tingut, la major part del temps he estat bé. He après a acceptar les crítiques (bé, diguem que he començat a aprendre a acceptar les crítiques...), a entendre que són pel meu bé, per a millorar, i que si les aplico de la manera correcta, constructivament, podré escapar de la mediocritat que tant m'espanta.

Però sobretot he après a acceptar la vida tal com és. I és en aquesta acceptació que puc dir que sóc feliç de ser on sóc.

Tornaré l'any que ve amb més històries des de la ciutat de la boira i dels busos vermells.

Bon Nadal a tothom, i Feliç Any Nou.

Convivència

Avui m'ha tocat jugar el rol de la companya de pis estúpida i llepafils. He arribat a la resi a quarts de 10 de la nit i m'he trobat que la companya sopava amb 5 persones més a la cuina (ja m'havia advertit que organitzava un sopar amb els seus companys de màster, la qual cosa em sembla perfecta, i de fet com que a la cuina no hi ha prou cadires li vaig deixar la meva fora de l'habitació ahir en marxar cap a Rochester, a veure el meu germà). Doncs resulta que tal com entro a l'apartament sento una pudor horrorosa a tabac (¿cal que us recordi que a UK està prohibit fumar a qualsevol lloc tancat?) Estaven fumant a la cuina, i no tenia pinta de ser una cigarreta ocasional, a jutjar pel fum que hi havia dins. El més preocupant és que a la cuina hi ha detectors de fum, i que si se n'enteren els de la resi ens cau el pèl.

Però a banda d'això: no em surt de la figa (parlant clar) seure els propers dies en una cadira (folrada de moqueta, tot sigui dit, de pas) que fot pudor de tabac. Total, que he entrat a la cuina i, amb careta de pena, els he dit: "Em sap greu ser la companya de pis rondinaire i estúpida, però no m'agrada que fumeu a la cuina: a banda que està prohibit, l'olor s'hi quedarà durant setmanes". La companya ha estat prou madura com per demanar disculpes, i tema acabat.

El covard del company, que era a la seva habitació i prèviament m'acabava de dir (via xat) que sentia la pudor des d'allà, al final del passadís, i estava bastant cabrejat, no ha tingut el valor de dir-li, i s'ha limitat a donar-me ànims i desitjar-me sort quan li he dit: "Hi vaig".

La convivència no és fàcil, i tots ho sabem. Els primers dies són sempre fantàstics, tot és nou, ens fem regalets tontos i tot són bones paraules, però a mesura que ens anem coneixent, tots tenim coses que no agraden als altres. Sóc conscient que viure amb mi no és senzill (que us ho digui el Ferran...), però sempre m'he considerat una persona respectuosa i endreçada, especialment quan les persones amb qui convisc no són família o parella. Els espais comuns són de tothom, i a tots ens agrada trobar-nos-els nets. És molt curiós que, en el nostre apartament, dels 3 que som, el noi i jo venim de viure sols de fa molt, i som precisament els dos que millor ens hem adaptat a viure compartint espais: som els dos que anem amb cura de no deixar coses per mig, de rentar els plats i cassoles després de fer-les servir, per si algú altre les necessita... També és cert que la noia és la més jove dels 3 (li porto 10 anyets), però no crec que sigui excusa.

Malgrat que us pugui semblar que no estic bé, ho estic. De fet, des que he acabat el primer treball que havia de fer, estic encara millor. Ara em dedico a preparar les primeres classes de català per poder passar un Nadal completament lliure de feina.

Tinc ganetes de ser a casa.

La mala educació

Malgrat la creença que a Londres tothom és súper educat, net i amable, Londres és una ciutat molt gran, amb un munt de gent, la major part de la qual és gent molt i molt reprimida que espera la més mínima ocasió per a bordar, cridar i/o barallar-se amb tu.

Els conductors d'autobús no se'n salven (és més, són els pitjors). A Barcelona, quan entres al bus, si no li dius "Bon dia" al conductor possiblement et miri malament: el conductor no és transparent, és una persona, i li agrada ser reconegut com a tal. A Londres és ben diferent: el conductor d'autobús londinenc es considera per norma superior a tu, siguis qui siguis, siguis d'on siguis. No només no et contestarà quan li somriguis un "Good morning", sinó que a més et mirarà malament i, si pot, farà tots els possibles per fer-te caure mentre busques seient. Perquè una de les condicions sine qua non per a ser conductor d'autobús a Londres és que siguis capaç de fer caure quanta més gent millor, conduint de manera temerària, accelerant sense motiu per a frenar 3 cm després perquè el semàfor (que fa 100 metres que veus en vermell) segueix estant en vermell. Si estàs esperant el bus a la parada, ves amb compte que segur que el perds: per més que estiguis ben col·locada on toca i alcis el braç per avisar que vols pujar-hi, el més probable és que el conductor decideixi que en aquella parada no li ve de gust parar, i per tant, que et bombin (especialment si empenys un cotxet de bebè o ets una iaia amb bastó).

La gent que treballa atenent al públic perd la paciència molt ràpidament si no tens un anglès absolutament correcte i fluïd. Bufen i rebufen quan els demanes sisplau que t'ho diguin més a poc a poc, per més que ho demanis amb un somriure. I normalment no et deixen acabar les frases, per tant, tampoc acaben mai d'entendre què vols. La pressió en aquests casos és tan forta que no atines a dir el que vols, confons les paraules, se't trava la llengua i acabes per rendir-te.

Afortunadament, no tothom és així. ¿Qui no és així? Els que són com tu, o els que es mouen en el teu entorn, és a dir, els alumnes i professors universitaris. Quan li dic al company de pis (anglòfon): "Excuse me, my English sucks, what I'm trying to tell you is..." ("Perdona, el meu anglès és horrible, el que intento dir-te és que..."), em mira, somriu i em diu: "Come on, it's ok, go on" ("Au va, està bé, continua"). Quan empro la mateixa disculpa amb els profes de la uni, la resposta acostuma a ser: "Don't worry, your English is better than my Catalan or my Spanish", la qual cosa em fa sentir compresa i alleujada, i em dóna la confiança per a tirar endavant i mirar de fer-me entendre.

Concloent, a Londres tothom duu una màscara de bona educació, però de seguida que troben una bona excusa per a treure-se-la, ho fan. I en començo a estar tipa (el veí americà m'ha recomenat ser maleducada com ells però pujant el nivell: "quan et parlin malament contesta'ls en català, veuràs com els emprenya".

Els peixos anglesos es mosseguen tots la cua

El company de pis està experimentant l'absurditat de la burocràcia anglesa. Quan jo li explicava les meves aventures a l'hora de matricular-me i obtenir el meu carnet d'estudiant, gairebé no s'ho creia, perquè a ell les coses li havien anat força fluïdes. Però... sempre hi ha un primer cop per a tot.

Fa dues setmanes va anar a una botiga de mòbils i va dir que volia donar d'alta un contracte. Li van demanar un compte bancari, i com que encara no en tenia cap, va anar a un banc (dels més grans d'aquí, seria, per fer-vos una idea, com anar a La Caixa) i va donar d'alta un compte i una targeta de dèbit. Li van dir que trigaria un parell de dies a rebre la targeta i el pin per correu. Amb el contracte del compte bancari va tornar a la botiga de mòbils. Allà el va atendre una altra persona, evidentment, i li va dir que necessitava la targeta i el pin per poder-se donar d'alta un contracte de mòbil. Molt bé, tan sols calia esperar.

I va esperar.

I esperar.

Una setmana després, tenia a les seves mans 2 targetes (per un error del banc, sembla ser), però cap pin. Amb les dues targetes va anar al banc per demanar el pin, i allà li van dir que no podien ajudar-lo, que l'emissió del pin no depèn de l'oficina, que és un tràmit centralitzat, que li arribaria per correu, i que calia que esperés. Això, o tornar-lo a demanar, però és clar, corria el risc que si arribava el primer pin, no fos vàlid perquè quedava anul·lat per l'emissió del segon.

Per tant, va esperar.

I esperar.

Avui li ha arribat una carta que tenia tota la pinta de contenir un pin. Li he enviat un e-mail: "¡¡Ja tens aquí el pin!!" Tot content ha tornat correns de la facultat i se n'ha anat, amb el pin, cap a la botiga de mòbils. Però el pin no ha funcionat. Ha anat cap al banc, on li han dit que el pin que ha rebut no és el de la targeta, sinó el d'accés a Internet. I per acabar-ho de fer absurd del tot, li han dit que com que fa dues setmanes que té un compte obert i no hi ha fet cap operació, li tancaran el compte. Ell s'ha mossegat la llengua (els americans sempre estan amb el "fuck" a la boca) i li ha dit al del banc que no podia fer cap moviment si no li donaven el pin, per tant, no era pas culpa seva que el compte no tingués moviments. ¿Resposta dels del banc? Premi per qui l'encerti.

Allá donde fueres...

Posant-me les piles

The System

Ahir vaig rebre un mail de Transports of London dient que em denegava la targeta d'estudiant perquè, per alguna estranya raó, els de la universitat no han confirmat el meu estat com a estudiant. És a dir, un cop més, sembla ser que "I'm not in the system".

Avui he anat a comprar una impressora (he comparat preus en 3 llocs diferents, of course). En el segon lloc, PCWorld, he preguntat per la impressora que m'interessava, l'han buscada a l'ordinador, m'han confirmat que els en quedaven 3, i quan el noi ha tornat amb les mans buides m'he imaginat la resposta: "La culpa és del sistema, que et diu que n'hi ha 3 però no et diu on són".

Després de riure una bona estona he arribat a la conclusió que JO dec ser en algun lloc fora del SISTEMA, gaudint dels avantatges de la meva TARGETA D'ESTUDIANT i imprimint un munt de papers en la meva fantàstica IMPRESSORA.

Life is wonderful out of the system.

Rain, rain, go to Spain!

Plou des de dissabte. Ha anat parant a estonetes, però sembla que no ens treiem de sobre els núvols negres. De tota manera, vist des de la finestra, és maco. El que no entenc encara és per què en una ciutat on fa fred el 90% del temps, les finestres de la residència tenen un respirador que no pots tancar de cap de les maneres, i com que tinc el llit just sota la finestra, em congelo a les nits. Si a això li afegim el fet que, per alguna estranya raó que desconec, la calefacció l'apaguen intermitentment al llarg del dia (i de la nit), passo fred la major part del temps dins l'habitació.

Ils sont fous, ces Anglais!

Hawkridge House

Aquesta és la residència. Com per perdre's, vaja...

Good morning, London!

Malgrat tot el que rondino per culpa de la burocràcia d'aquest país, això és el que veig quan em desperto al matí.

I m'agrada.

Aterratge d'emergència

Comença l'aventura.

Alguns de vosaltes prodríeu pensar que viure a Londres és fantàstic, increïble, al·lucinant, meravellós... Bé, desenganyeu-vos: fa una setmana i 1 dia que sóc aquí i he pogut experimentar els inconvenients de la gran ciutat.

Anem a pams:

1. Internet: tot i ser una ciutat moderna, cosmopolita, del segle xxi, el sistema és una kk. Si vols connectar-te a internet amb el teu fantàstic Mac última generació  en un cafè, posem per cas, Cafè Nero, has de pagar. Quan preguntes al noi de la barra com funciona et diu: "I don't know", i es queda tan ample. Com que sóc una dona de recursos, m'assec tranquil·lament amb el meu te i connecto l'ordinador. La xarxa que m'interessa es diu BTOpenzone, que és la que tenen als cafès. Llegeixo les instruccions, pago una connexió de 2.000 minuts en 5 dies, i començo a navegar. Llavors m'adono que al Nero no tenen endolls, i la bateria del meu fantàstic Mac comença a tenir gana. Davant mateix del Nero hi ha un Starbucks, i a la porta té una enganxina de BTOpenzone. ¡Genial! Entro, endollo el portàtil, i quan el connecto a Internet em dóna la benvinguda, com si no hi hagués entrat abans. M'hi passo una bona estona navegant per la pàgina de BT i descobreixo que, malgrat que aquests dos cafès es troben a menys de 10 metres de distància, malgrat que tenen contracte amb la mateixa empresa d'Internet, no puc fer servir el meu compte BT, perquè l'he obert a Nero.

Segon capítol: com que de Neros n'hi ha per tot arreu, tants com Starbucks, no em fa res. Dos dies després de donar-me d'alta, trio el Nero que em queda més a prop de la facultat. I vet aquí que mentre estic enviant un mail a un dels professors de la universitat (mail que m'ha costat Déu i ajuda escriure correctament), em quedo sense connexió. El sistema em diu "expired voucher", que vol dir que el meu compte (recordem, compte de 2.000 minuts en 5 dies) ha caducat. ¿Com que caducat? Tan sols m'he connectat un cop, i amb prou feines vaig gastar 2 hores perquè la bateria del Mac se m'acabava, ¿ho recordeu? Bé, ¿què faig? Com que necessito enviar aquest mail com sigui, dono d'alta un altre compte: aquest per a 90 minuts per sortir del pas. Però el sistema no em reconeix el compte, i per tant, dedueixo que no he realitzat la compra. ¿Solució? Ho torno a fer. Total: tinc dos comptes de 90 minuts cadascun. Però el més divertit del cas és que el primer compte, el de 2.000 minuts, no estava caducat (¡és clar que no!). Tan sols era que la línia havia patit un breu tall, i ves, quan es talla la línia en lloc de dir-te que la línia s'ha tallat et diuen que el compte t'ha caducat. Intel·ligent, isn't it?

2. Universitat: un cop arribada a London i instal·lada a casa del meu germanet, a Rochester, al costat del mar, em passo per la universitat per enllestir la meva matriculació. Tal com arribo vaig directa a la carpa de benvinguda. Un noi molt amable em diu que per a matricular-me he de fer primer el tour pel campus (sí, sembla absurd... ho sé), que el proper tindrà lloc a la 1.30 (són les 11.30). Mentre espero, faig un tomb pel barri. Hi torno a la 1.30 i la noia que espera davant meu em diu que no necessito fer un tour pel campus per matricular-me. La matrícula es formalitza a l'edifici del mig i només em cal el DNI i la carta de la universitat. Perfecte. Hi vaig. Faig cua (se m'havia oblidat dir-vos que als anglesos els encanta fer cua), una cua molt curiosa: en lloc d'esperar drets ens han col·locat una filera de cadires davant de cada taula de matriculació, de manera que quan una persona ha estat ja atesa, tots ens movem una cadira endavant. Sembla ben bé el joc de les cadires... Arriba el meu torn. Un noi amb un turbant enorme agafa el meu DNI i se'l mira del dret i del revés. Em pregunta: "¿Això és la teva documentació?" Li dic que sí, que a Espanya tenim això com a DNI (miro al meu voltant per assegurar-me que m'he posat a la cua dels estudiants de la UE: cap africà al meu darrere, cap romanès, xinesa o japonès). Finalment, introdueix les meves dades a l'ordinador. "You are not on the system" (em canvia la cara). ¿Com que no sóc al sistema? Tinc una carta de la universitat. La tens davant. El noi crida una companya, s'ho miren durant una bona estona. Començo a suar. Al final la noia descobreix què passa: tinc una oferta condicional, no definitiva. He d'anar a una altra taula. Hi vaig. Joc de les cadires de nou. M'atén un noi que em diu que la meva oferta està condicionada perquè no tenen les meves notes finals de carrera. Sé que les vaig enviar, ho comprova amb la persona responsable, em diuen que els falta l'expedient en anglès i el meu títol, també en anglès.

Marxo d'allà desconcertada, desesperada, decebuda. Em poso en marxa per aconseguir una traducció dels documents. El noi de la darrera taula m'ha dit que potser al Language Center em poden orientar. Me n'hi vaig de pet.

Al Language Center se'm colen 2 persones amb tota la barra del món. Ja no em ve d'aquí, estic exhausta. Quan per fi em toca li explico a la recepcionista què necessito. Em diu que esperi i que em cridarà quan tingui la resposta a la meva pregunta: "És el meu primer dia aquí", em diu. "El meu també", li contesto.

Resposta (després de 20 minuts d'espera): "No he trobat ningú que em pugui dir si aquí oferim aquest servei. ¿Pots tornar demà?" ¡És clar!... no tinc res més a fer.

Bé, la solució final ha estat encarregar la traducció a una empresa de Barcelona amb qui ja havia fet alguna altra traducció (precisament, la carta de la universitat anglesa traduïda al castellà per al Ministeri d'Educació, perquè em concedissin el préstec). Em diuen que la poden tenir en un dia, però ¡ai làs! Som a dimecres, i jo no tinc encara una adreça fixa a Londres. A més, dijous és festa a Barcelona (la Mercè, que m'he perdut lamentablement). Quedem que dissabte, tan bon punt arribi a la residència d'estudiants, els envio un email amb l'adreça. Si tot va bé, dimecres següent he de tenir els papers.

3. La residència: ¿en quin cap cap que una residència d'estudiants no tingui WiFi? Doncs en el cap dels anglesos, és evident. Arribo a la resi i li demano a la recepcionista com és que no tinc accés a Internet, ni per WiFi ni amb cable. Em diu que l'accés a Internet és només per a estudiants. Me la quedo mirant amb cara de "¿i què et penses que sóc, jo? ¿peixatera?" Ah, però espera, vol dir "estudiants" ja matriculats. Total, que no tinc accés a Internet per poder enviar la meva adreça a l'empresa que m'està traduint els papers que necessito per matricular-me i tenir accés a Internet. :S Sort que existeixen els Internet-Cafès (altrament dits locutoris).

4. Matriculació: Si mai heu estat dubtant entre fer ràfting, puenting o paracaigudisme per tal de viure una experiència estressant, excitant i perillosa, oblideu-ho. A Londres teniu una manera més econòmica d'experimentar el mateix: intenteu matricular-vos. Els papers traduïts van arribar ahir dimarts, però no els he tingut en mà fins aquest matí a les 9. He anat amb ells sota el braç ben cofoia pel carrer fins a la universitat. Cua i joc de cadires, again. Quan per fi em toca, el noi em demana que els papers han de demostrar que tinc una qualificació superior a 8. Com que el sistema espanyol usa un barem de 4 (on 1 és aprovat, 2 és notable, 3 és excel·lent i 4 és matrícula d'honor), m'ha costat fer entendre al noi que on deia 3,27 volia dir que tenia més de 9. Finalment, ho ha entès (uf...), i he signat el paper que em donava dret a anar a fer-me el carnet d'estudiant. Òbviament, tots aquests tràmits es fan en edificis diferents. Després de caminar 10 minuts, faig cua un altre cop, dreta però, i quan em toca m'assec en una cadira amb una càmera al davant. El noi que m'atén em demana els papers. I mentre jo em retoco els cabells (que amb aquest gloomy weather em queden horribles tots els dies), el noi em mira amb cara de "I'm so sorry", merda, aquesta cara un altre cop. "¿What's wrong?", li pregunto. "You are not in the system". Em canvia la cara. Li dic que m'acabo de matricular, com tothom que és a la cua amb mi. Em diu que no sóc la primera a qui li passa avui, que m'esperi una hora i segurament podrà fer-me el carnet. M'aconsella que provi d'anar a l'oficina de registre, on m'han de donar les claus d'accés a Internet i a la web de la universitat.

Hi vaig, és clar (¿what else?) Cua un altre cop. Quan em toca, resulta que la dona que m'ha indicat la cua que havia de fer m'ha col·locat a la B (de Batista), pensant-se que "Raquel Santiago" és el meu nom, i "Batista" el cognom. ¿És el primer cop que veuen una espanyola? En fi, cua a la S, com no, i el noi em diu el que em temia: "No ets al sistema, prova d'anar a l'oficina de suport tecnològic". Hi vaig, of course, i allà, després de fer cua (¿o us pensaveu que no?) el noi que m'atén em diu que fins que no tingui carnet d'estudiant no estaré en el sistema. Li intento fer entendre que precisament no tinc carnet perquè NO estic en el sistema, per tant, es crea un bucle absurd amb la meva sol·licitud. Una hora després, torno a l'oficina dels carnets. Aquest cop, sóc al sistema. Em demanen disculpes. Vaig a l'oficina de registre, per obtenir les claus, etc. Em diuen que ara sí que apareixo en el sistema, però com que ha estat tan recent, no tenen imprès el paper amb les meves claus, que torni a suport informàtic i allà me les imprimiran directament. (Si vosaltres us esteu marejant llegint-me, imagineu com tenia el cap aquest matí). Hi vaig, i en arribar el mateix noi del bucle d'abans em diu que segueixo sense aparèixer al sistema. Li ensenyo el carnet (en el qual hi ha la foto d'algú que ha estat passejant desesperadament per totes les oficines de la facultat), i em diu que en ser tan recent, no tindré compte ni claus fins a demà, perquè el sistema s'actualitza de nit. Desesperada, marxo cap a la meva facultat: avui tinc la primera lectura: Estadística i Mètodes de Recerca.

¿Aconseguirà demà la intrèpida forastera les claus d'accés al seu compte d'estudiant?

¿Serà capaç d'inscriure's a temps a les assignatures?

¿O s'haurà tallat les venes amb una cullereta abans de mitjanit?

Tot això i molt més al proper capítol de The London X-perience.