diumenge, 12 de desembre del 2010

The UK ex(piring)perience

Sí, lectors. Amics, família, la resta del món... La llenguaddicta ja n'ha tingut prou d'experiències britàniques (hauria de dir poloneses, perquè de britànics, ben pocs en aquest país...). L'experiència acadèmica (que acabarà en breu) em deixa molt bon gust de boca. Escriuré la meva tesina a casa, perquè ja en començo a estar tipa d'estar lluny dels meus. Digueu-me sentimental, però què voleu que hi faci: sóc tova. Enyoro els meus (especialment quan la tristor m'ofega i la soledat m'escanya).

L'experiència laboral, bé, això és un altre tema. No n'he parlat gaire als blogs. No he compartit amb vosaltres les dues facetes (ben diferents) que he desenvolupat en aquest camp: una la coneixeu, professora de català a una universitat. L'altra ha estat de rebot: cuidadora en una residència d'avis. I quina experiència... Estic recollint anècdotes viscudes amb els vellets, amb les companyes de feina, amb mi mateixa... i és que encarar-te cada dia amb el que tots esdevindrem en un futur, et fa créixer. I el contacte directe amb la mort, bé, no cal que us en doni detalls...

L'experiència sexo-sentimental... un desastre. I és per això que passo pàgina. Aquest desembre marca un abans i un després. Tres anys d'estar perduda han estat prou, més que prou. És hora de tancar el llibre.

Abans de l'estiu seré a casa.

divendres, 17 de setembre del 2010

The Rochester wax-perience

Avui he comès un dels errors més grans de la meva vida (no cal dir que estic exagerant tant com puc...). He decidit anar-me a depilar amb cera, perquè des que sóc a UK que els pèls me'ls trec amb gilette. La setmana que ve vaig a un casament, i és clar, volia tenir (com diu la Bebe), "un depilao de luz". La meva depiladora a Barcelona ja m'havia advertit que a Anglaterra no en tenen ni idea, que no fan servir cera calenta sinó tèbia, i que si ho provava no voldria repetir.

¿Per què no la vaig escoltar? M'he gastat els diners per a res. La cera tèbia no acaba d'arrencar el pèl (sobretot el pèl que fa un any que pateix la gilette), sinó que el trenca. A més, el sistema que utilitzen deixa restes de cera per tot arreu. Hauríeu d'haver-me vist caminar cap a casa: semblava que m'hagués cagat a sobre (sentia els pantalons enganxar-se a les meves cames, i em feia una angúnia...). Quan hi he arribat, he pogut comprovar com les restes de cera han atrapat filets i pelusa dels pantalons, de manera que m'he hagut de ficar de cap a la dutxa un altre cop. Però no us penseu que la cera ha marxat sota l'aigua calenta, no... ¡Ni tan sols fregant amb ràbia! Com que a casa no tenim alcohol, m'he intentat treure les restes (encara enganxades fastigosament al meu cos) amb el meu perfum: sí, un d'aquells perfums cars que m'agrada comprar-me quan puc (sempre al duty free, faltaria més). Però res, encara em sento les cames enganxifoses i desagradables com mai.

I del bigoti no us en dic res... Tinc el llavi superior que sembla que m'hagin fotut un cop de puny.

En fi, que em sembla que és el primer i l'últim cop que em depilo amb cera al Regne Unit.

(Ho sé, és un tema ben poc interessant, però què voleu: després de l'estiu no hi ha molt a explicar...).

divendres, 23 d’abril del 2010

Ô de bean, by Chacharell

Una de les coses a les quals no m'he acostumat encara (i no crec que m'hi acostumi) és el fet que els anglesos es passen el dia tirant-se pets. És evident: una societat que s'alimenta de mongetes en totes les formes, colors i sabors imaginables, per força ha de ser una societat que fa pudor...

I se'ls tiren pertot arreu: al metro, pel carrer, al tren, al bus, als ascensors... ¡I ben olorosos que són! No hi ha dia que no senti el tuf de mongetes digerides a mitges envoltant-me en algun indret, per inversemblant que sembli.

Jo, de moment, em nego a passar-me al cantó fosc de la força: segueixo una dieta mediterrània d'allò més estricta -les beans ni tan sols m'han passat pel cap (menys encara pel c*l).


diumenge, 11 d’abril del 2010

The København X-perience

Després de passar la Setmana Santa a Barcelona, vaig volar dimecres 7 cap a Dinamarca. Allå m'hi esperava un company de classe danès, disposat a ensenyar-me un munt de llocs fantåstics del seu país. Vaig comencar coneixent la seva ciutat natal: Odense, on va néixer Hans Christian Andersen. Una ciutat digna de conte de fades... la tranquil.litat feta ciutat.

I, per descomptat, Copenhague, on hi ha més bicicletes que cotxes. El somni dels ciclistes i dels amants de l'aire pur. La segona ciutat del møn en nombre de bicis (després d'Amsterdam, és clar).Aquí tothom sembla felic pels carrers. La gent camina a un ritme sa i relaxat, l'estrés no té lloc en aquest país. La capital és la ciutat més cosmopolita d'Escandinåvia, i els seus ciutadans són amables i molt molt civilitzats: ningú no lliga la bici, tan sols bloquegen la roda de darrere amb un candau.

Dins de Copenhague hi ha un lloc ben especial, difícil de descriure: és una ciutat dins la ciutat. El seu nom és Christiania, i és el paradís dels hippies, els okupes, els budistes i els ecologistes. Antigament era una escola militar, i l'any 1971 es va convertir en el que és avui. Cases fetes a må pels seus ocupants, un bosc, un llac, restaurants i bars, sala de concerts i fins i tot llar d'infants. Tot en un ambient de germanor i pau que no he conegut en cap altre lloc del món. Un lloc on pots comprar haixís i marihuana al carrer, on les drogues dures no estan permeses, ni els feixistes, ni els mal rotllos... Un espai reconegut d'interès mundial per la Unesco.

Crec que podria viure a Copenhague...


diumenge, 4 d’abril del 2010

Setmana Santa (santa paciència)

Un cop més, he volat a casa amb easyJet. Un cop més, m'he hagut de carregar de paciència, com els centenars de passatgers que dilluns passat feien cua a Gatwick.

13.45 Obren la facturació del meu vol. M'afegeixo puntual a la cua que hi ha davant del mostrador on diu "Barcelona". En ser operació sortida de Setmana Santa, a l'aeroport ja no hi cap ni una agulla. Quan fa 20 minuts que la cua no es mou, començo a neguitejar-me. Parlo amb una parella que tinc al davant, catalans (del Penedès). Ells tampoc no saben què passa. Vint minuts més parats i decideixo preguntar a una de les assistents que passeja per allà amb l'uniforme de la companyia: el sistema informàtic ha petat i han de fer la facturació a mà.

14.15 Per fi em toca facturar. I llavors descobreixo per què estan trigant entre 10 i 15 minuts per persona al taulell: ens han de buscar en una llista impresa, que ni tan sols està per ordre alfabètic. Em demanen disculpes pel retard. Somric i li dic a l'assitent de facturació que no pateixi, que això li pot passar a qualsevol, i que espero que tingui una bona setmana santa.

15.45 És evident que el nostre vol no sortirà ara. Sec tranquil·lament a prop d'una pantalla per anar fent una ullada mentre llegeixo. "Barcelona --> Gate opens 16.40". Bé, això vol dir només una hora i poc de retard. Aviso als de casa.

16.40 Òbviament, la porta no ens l'obren quan ens havien dit. A la pantalla tan sols hi diu "Barcelona --> Please wait". I esperem. I esperem. I esperem...

17.25 "Barcelona --> Gate opens 17.30" Però vaja, ja no hi dono dos duros.

17.50 "Barcelona --> Gate opens 17.30" ¡Ha ha ha ha! Començo a desesperar-me. Tots els altres vols que s'havien vist afectats pel problema informàtic (Niza, Amsterdam, Madrid, Glasgow) ja fa estona que han sortit.

18.00 Ens criden a embarcar.

18.25 Comencem a entrar a l'avió. El comandant ens demana disculpes i ens diu que en uns 10 minuts ens enlairarem.

19.20 Encara no ens hem enlairat. Pel que sembla, estem esperant un push-back, aquell cotxe amb remolc que empeny l'avió marxa enrere per encarar-lo a la pista. Gatwick, segle xxi, una hora esperant un push-back. Una de les hostesses em parla malament, li contesto pitjor. Tensió. Mal rollo. "Jo només vull arribar a casa".

22.00 Arribo al Prat, 3 hores més tard del previst. Cansada i decebuda. Però contenta: m'esperen les ninetes dels meus ulls, que m'abracen i em fan petons, i em diuen "Tata, com t'hem enyorat".

Ja sóc a casa. I sóc feliç.

diumenge, 28 de febrer del 2010

De vegades ens en sortim (I will survive)


Plou. El vent és tan fort que no em deixa concentrar en el que he de fer. M'he llevat contenta un diumenge de ressaca i un munt de feina pendent. Somrient. És el segon dia que em llevo amb un somriure.

No, no estic enamorada. Ni drogada (que vindria a ser el mateix). Només estic viva. I conscient d'estar-ne.

Divendres vaig passar 12 hores amb els meus companys de màster. Les primeres 3 per obligació (oral presentations d'una assignatura que a cap de nosaltres no ens ha convençut, però en ser obligatòria, no hi havia més remei...). A la 1 vam decidir anar a dinar tots junts. Només hi van faltar dos que curraven. La resta, cap al tailandès. Cerveseta abans de començar. Vi per acompanyar els noodles.

A les 4 la gent comença a marxar. Però 4 de nosaltres, sense res més a fer, decidim continuar la festa. Anem al pub de la UCL Union (una canya de lloc: les birres valen un pound, un cubata en val 2 -màxim 3-).

Bevem, riem, xerrem d'això i d'allò. Com més bevem, més riem i més xerrem. La vida és meravellosa, i nosaltres som collonuts.

Una de les noies marxa, està cansada. Ens quedem el danès, la canadenca i jo. El danès truca a un parell d'amics seus perquè se'ns uneixin. La canadenca truca al seu home. Ja som una bona colla. El danès ens diu que per setmana santa hauríem d'anar a Copenhague, que tenim allotjament gratis a casa seva, i que serà divertit. La canadenca i el nòvio s'hi animen de seguida. Jo els dic que tinc bitllet per anar a Barna i que, a més, hi tinc coses a fer inel·ludibles (una de les ninetes dels meus ulls fa 9 anys, no em puc perdre la seva festa). Però, m'adono que només tinc el bitllet d'anada, que no he comprat encara el de tornada a Londres. ¿I si...?

A la Union arriben altres companys de l'assignatura del matí: gent que estudia biologia, medicina, física... Ens reconeixen i seuen amb nosaltres. Un d'ells té uns braços que... brrr... i els meus amics ho saben (a la sessió de presentacions orals del matí, quan el grup d'aquest noi presentava, els he dit: "I love his arms", i ja no han pogut seguir la presentació perquè, com jo, només podien mirar-li els braços). "Arms", no sé com es diu i li posem aquest nom entre la canadenca i jo, és molt jove: té 24 anyets. Amb ell hi ha "Ginger", un pelroig del qual no recordo el nom, també anglès, també 24 anyets. Riem, bevem, xerrem. La música és cada cop més forta. Xerrem cada cop més a prop. Ginger i Arms flirtegen amb mi. Em pregunten l'edat. "I'm afraid you don't really want to know it". Els dic que els porto 10 anys d'avantatge. Floretes del tipus "no ho sembles", etc.

La canadenca em diu: "Em sembla que a Arms li agrades". Decideixo acostar-m'hi més per xerrar amb ell només. Tal com m'hi acosto... (bua bua bua buaaaaaa -música de decepció-): a Arms li fa -molta- pudor l'alè.

Ginger flirteja més amb mi encara. Els meus amics (el danès i la canadenca) i jo envaïm la pista de ball. Ningú balla. Només nosaltres. Som els "nerds" de la festa: però m'importa una merda el que pensin els altres. Sóc jove, sóc sexy, sóc lliure.

Quan la festa comença a decaure, Ginger em diu: "Al teu grup hi ha una noia anglesa, ¿oi?" "Sí, la Mary, la que ha presentat la nostra recerca aquest matí" "Se la veu molt maca. M'agradaria fer una cervesa amb ella algun dia" (!?!?!?!?!?!) M'invento: "Mala sort, té nòvio". ¿Què s'han pensat els homes? ¡Jo no sóc cap pont!

Arribo a casa, connecto l'ordinador, i començo a mirar vols: BCN-Copenhague / Copenhague-Londres. ¡Miracle! Trobo dos bitllets molt bé de preu que em permeten passar 10 dies a Barna i 7 a Copenhague.

Sóc feliç. Em sento viva.

Dissabte em llevo amb un somriure. La meva amiga sorda m'envia un sms: "Vaig cap a Camden, ¿fem un cafè?" ¡Perfecte!

A les 5 ens trobem als Stables. Fem un cafè. Em diu: "No tinc ganes d'anar a casa, ¿anem a fer una birra després?" ¡Fet!

Fem una birra en un pub, a poc a poc em vaig animant. Signo amb més fluïdesa, ens inventem signes divertits per a conceptes que no tenen signe... A les 9 em diu: "¿Anem al Soho?" ¡Som-hi!

Al metro ens trobem amb una noia de Sevilla: companya meva del curs de British Sign Language, i que sap signar LSEspanyola. Va amb dos amics més. Tornen cap a casa. Els diem: "Anem al Soho a fer unes birres, ¿us hi apunteu?" ¡I s'hi apunten!

Pub super sorollós, música que no ens permet entendre'ns (quan parlem: si signem, tot és perfecte). A les 11 anem a menjar-nos una pizza al Pizza Hut: "Ja tanquem, només podeu fer take away". Vale, ¡doncs Take Away!

Els sevillans marxen. La meva amiga i jo ens mengem la pizza contentes a la parada del bus. Els borratxos se'ns acosten, parlen amb nosaltres. En aquests moments, m'agradaria ser sorda com ella: els engega ensenyant-los l'audiòfon i fent cara de "ho sento".

Riem molt. I de sobte em sento tan viva...


dilluns, 22 de febrer del 2010

Manel (and a very tall man)


La llenguaddicta havia d'anar al concert de Manel a Londres amb un home molt alt. Però al final hi ha hagut d'anar sola.

S'ha vestit per a l'ocasió...




...i se n'ha anat tota contenta cap a la sala Cargo. Pels que no n'esteu al corrent, moure's en metro per Londres en cap de setmana és una aventura, una Odissea: mai no saps si hi arribaràs (ni com). Després d'unes quantes voltes, i de preguntar a un anglès força atractiu si l'est era cap aquí o cap allà, ha arribat al seu destí.

La sala era plena de gent. Gairebé tots catalans. Era com ser a casa...

Les 20.20: els segurates obren les portes de l'espai on hi ha l'escenari. La llenguaddicta, com que està sola, decideix plantar-se al davant mateix, ben a propet dels micros, els altaveus... Es posa trista un moment pensant: "Dec ser l'única persona que ha vingut sola a aquest concert", quan de sobte sent una veu dins el seu cap: "Always look at the bright side of life"... Si haguessis vingut amb l'home molt alt, no hauries pogut plantar-te a primera fila. :-)

Estava tan a prop, que gairebé podia tocar l'ukelele del Guillem:


I, ves per on, avantatges de ser a primera fila: pots sentir la veu alhora pels altaveus i en viu, i pots fixar-te en petits detalls, com les sabates que passen gana del Guillem, o el somriure tímid del Martí, les ganyotes divertides de l'Arnau (tots els bateries fan ganyotes), i la mirada seductora del Roger.

Quan ets a primera fila, a més, pots aprofitar un descuit dels músics per a robar-los la llista de cançons que acostumen a tenir als peus, entre pedals i cables...


I si tens una mica de barra, quan el concert fa estona que ha acabat i el goril·la està fent fora als pocs que quedeu a la sala, pots anar al camerino i demanar-los que et signin l'altra llista que has agafat, la del Roger, i descobrir que la lletra del disc, aquella lletra lligada que tant t'agrada, és la seva:




(Un cop a la porta, he dubtat si demanar-los un autògraf o proposar-los d'anar a fer unes birres...).

Al camerino (petit i claustrofòbic) tan sols hi he estat uns cinc minutets, potser un parell més, i he aprofitat per donar-los les gràcies per venir a Londres. Els he dit que m'havia d'acompanyar un home molt alt, ¿i sabeu què m'ha dit el Roger? Que si hagués vingut amb ell no hauria pogut ser a primera fila... :-)

El concert ha estat fantàstic, malgrat el públic: una cosa que em xoca molt a Londres és que la gent xerra als concerts, en sales petites i tancades, i xerren molt fort, tant que no et deixen sentir la música. Deu ser que em faig gran...

A la llista ja veieu les cançons que han tocat. Quan ha estat el torn de les corrandes, la llenguaddicta, que s'havia passat la tarda pensant-se la seva, al final no s'ha atrevit a pujar a l'escenari (potser el fet que els Manel han demanat que les corrandes fossin en anglès, l'ha ajudat a fer-se enrere).

A més, potser us passa el mateix a alguns dels que llegireu aquest post, però ja no puc sentir les corrandes de la parella estable sense recordar la festa sorpresa de comiat que la gent que estimo em vau preparar:










Consti que la banda improvisada i espontània està composada per músics de debò! Sí, el guitarrista ros de l'esquerra és el Ferran dels cosmopolitANTS, i el bateria és l'Albert dels Kibo.







En fi, que els Manel són collonuts, i ningú com ells per fer que la setmana acabi ben amunt.

Gràcies, guapos.


dimarts, 16 de febrer del 2010

The London XXL-perience

¿Qui va dir que la mida  
no importava?

dijous, 4 de febrer del 2010

Un lloc estrany

Londres és una ciutat tan peculiar que pots trobar-te esquirols i guineus passejant tranquil·lament pels carrers del barri on vius. És tan peculiar, que en una carnisseria venen telèfons mòbils, auriculars, calculadores i carteres. És tan peculiar, que en una paradeta de fruita del carrer també hi venen guants i bufandes. De fet, és tan i tan peculiar que les llibreries tenen cafeteries a dins, a les farmàcies venen paraigües i a les botigues de queviures pots carregar el teu mòbil.

divendres, 15 de gener del 2010

Nice rentrée

Sola a l'apartament tota la setmana, neu des de la finestra el dimecres, retrobament amb els companys de màster, primeres sessions de les assignatures d'aquest trimestre, preparació de les classes de català, iniciació en el tema del meu segon essay, conferència sobre narrativa i folklore en British Sign Language... Sobre això últim, anècdota curiosa: vaig experimentar l'estranya sensació de ser l'única persona que necessita intèrpret en una conferència. La ponent va emprar BSL i tots els assistents, sords o oients, en sabien... excepte la llenguaddicta.

Sembla que aquest segon trimestre pinta millor que el primer...