dimecres, 30 de setembre de 2009

Aterratge d'emergència

Comença l'aventura.


Alguns de vosaltes prodríeu pensar que viure a Londres és fantàstic, increïble, al·lucinant, meravellós... Bé, desenganyeu-vos: fa una setmana i 1 dia que sóc aquí i he pogut experimentar els inconvenients de la gran ciutat.


Anem a pams:


1. Internet: tot i ser una ciutat moderna, cosmopolita, del segle xxi, el sistema és una kk. Si vols connectar-te a internet amb el teu fantàstic Mac última generació  en un cafè, posem per cas, Cafè Nero, has de pagar. Quan preguntes al noi de la barra com funciona et diu: "I don't know", i es queda tan ample. Com que sóc una dona de recursos, m'assec tranquil·lament amb el meu te i connecto l'ordinador. La xarxa que m'interessa es diu BTOpenzone, que és la que tenen als cafès. Llegeixo les instruccions, pago una connexió de 2.000 minuts en 5 dies, i començo a navegar. Llavors m'adono que al Nero no tenen endolls, i la bateria del meu fantàstic Mac comença a tenir gana. Davant mateix del Nero hi ha un Starbucks, i a la porta té una enganxina de BTOpenzone. ¡Genial! Entro, endollo el portàtil, i quan el connecto a Internet em dóna la benvinguda, com si no hi hagués entrat abans. M'hi passo una bona estona navegant per la pàgina de BT i descobreixo que, malgrat que aquests dos cafès es troben a menys de 10 metres de distància, malgrat que tenen contracte amb la mateixa empresa d'Internet, no puc fer servir el meu compte BT, perquè l'he obert a Nero.


Segon capítol: com que de Neros n'hi ha per tot arreu, tants com Starbucks, no em fa res. Dos dies després de donar-me d'alta, trio el Nero que em queda més a prop de la facultat. I vet aquí que mentre estic enviant un mail a un dels professors de la universitat (mail que m'ha costat Déu i ajuda escriure correctament), em quedo sense connexió. El sistema em diu "expired voucher", que vol dir que el meu compte (recordem, compte de 2.000 minuts en 5 dies) ha caducat. ¿Com que caducat? Tan sols m'he connectat un cop, i amb prou feines vaig gastar 2 hores perquè la bateria del Mac se m'acabava, ¿ho recordeu? Bé, ¿què faig? Com que necessito enviar aquest mail com sigui, dono d'alta un altre compte: aquest per a 90 minuts per sortir del pas. Però el sistema no em reconeix el compte, i per tant, dedueixo que no he realitzat la compra. ¿Solució? Ho torno a fer. Total: tinc dos comptes de 90 minuts cadascun. Però el més divertit del cas és que el primer compte, el de 2.000 minuts, no estava caducat (¡és clar que no!). Tan sols era que la línia havia patit un breu tall, i ves, quan es talla la línia en lloc de dir-te que la línia s'ha tallat et diuen que el compte t'ha caducat. Intel·ligent, isn't it?


2. Universitat: un cop arribada a London i instal·lada a casa del meu germanet, a Rochester, al costat del mar, em passo per la universitat per enllestir la meva matriculació. Tal com arribo vaig directa a la carpa de benvinguda. Un noi molt amable em diu que per a matricular-me he de fer primer el tour pel campus (sí, sembla absurd... ho sé), que el proper tindrà lloc a la 1.30 (són les 11.30). Mentre espero, faig un tomb pel barri. Hi torno a la 1.30 i la noia que espera davant meu em diu que no necessito fer un tour pel campus per matricular-me. La matrícula es formalitza a l'edifici del mig i només em cal el DNI i la carta de la universitat. Perfecte. Hi vaig. Faig cua (se m'havia oblidat dir-vos que als anglesos els encanta fer cua), una cua molt curiosa: en lloc d'esperar drets ens han col·locat una filera de cadires davant de cada taula de matriculació, de manera que quan una persona ha estat ja atesa, tots ens movem una cadira endavant. Sembla ben bé el joc de les cadires... Arriba el meu torn. Un noi amb un turbant enorme agafa el meu DNI i se'l mira del dret i del revés. Em pregunta: "¿Això és la teva documentació?" Li dic que sí, que a Espanya tenim això com a DNI (miro al meu voltant per assegurar-me que m'he posat a la cua dels estudiants de la UE: cap africà al meu darrere, cap romanès, xinesa o japonès). Finalment, introdueix les meves dades a l'ordinador. "You are not on the system" (em canvia la cara). ¿Com que no sóc al sistema? Tinc una carta de la universitat. La tens davant. El noi crida una companya, s'ho miren durant una bona estona. Començo a suar. Al final la noia descobreix què passa: tinc una oferta condicional, no definitiva. He d'anar a una altra taula. Hi vaig. Joc de les cadires de nou. M'atén un noi que em diu que la meva oferta està condicionada perquè no tenen les meves notes finals de carrera. Sé que les vaig enviar, ho comprova amb la persona responsable, em diuen que els falta l'expedient en anglès i el meu títol, també en anglès.


Marxo d'allà desconcertada, desesperada, decebuda. Em poso en marxa per aconseguir una traducció dels documents. El noi de la darrera taula m'ha dit que potser al Language Center em poden orientar. Me n'hi vaig de pet.


Al Language Center se'm colen 2 persones amb tota la barra del món. Ja no em ve d'aquí, estic exhausta. Quan per fi em toca li explico a la recepcionista què necessito. Em diu que esperi i que em cridarà quan tingui la resposta a la meva pregunta: "És el meu primer dia aquí", em diu. "El meu també", li contesto.


Resposta (després de 20 minuts d'espera): "No he trobat ningú que em pugui dir si aquí oferim aquest servei. ¿Pots tornar demà?" ¡És clar!... no tinc res més a fer.


Bé, la solució final ha estat encarregar la traducció a una empresa de Barcelona amb qui ja havia fet alguna altra traducció (precisament, la carta de la universitat anglesa traduïda al castellà per al Ministeri d'Educació, perquè em concedissin el préstec). Em diuen que la poden tenir en un dia, però ¡ai làs! Som a dimecres, i jo no tinc encara una adreça fixa a Londres. A més, dijous és festa a Barcelona (la Mercè, que m'he perdut lamentablement). Quedem que dissabte, tan bon punt arribi a la residència d'estudiants, els envio un email amb l'adreça. Si tot va bé, dimecres següent he de tenir els papers.


3. La residència: ¿en quin cap cap que una residència d'estudiants no tingui WiFi? Doncs en el cap dels anglesos, és evident. Arribo a la resi i li demano a la recepcionista com és que no tinc accés a Internet, ni per WiFi ni amb cable. Em diu que l'accés a Internet és només per a estudiants. Me la quedo mirant amb cara de "¿i què et penses que sóc, jo? ¿peixatera?" Ah, però espera, vol dir "estudiants" ja matriculats. Total, que no tinc accés a Internet per poder enviar la meva adreça a l'empresa que m'està traduint els papers que necessito per matricular-me i tenir accés a Internet. :S Sort que existeixen els Internet-Cafès (altrament dits locutoris).


4. Matriculació: Si mai heu estat dubtant entre fer ràfting, puenting o paracaigudisme per tal de viure una experiència estressant, excitant i perillosa, oblideu-ho. A Londres teniu una manera més econòmica d'experimentar el mateix: intenteu matricular-vos. Els papers traduïts van arribar ahir dimarts, però no els he tingut en mà fins aquest matí a les 9. He anat amb ells sota el braç ben cofoia pel carrer fins a la universitat. Cua i joc de cadires, again. Quan per fi em toca, el noi em demana que els papers han de demostrar que tinc una qualificació superior a 8. Com que el sistema espanyol usa un barem de 4 (on 1 és aprovat, 2 és notable, 3 és excel·lent i 4 és matrícula d'honor), m'ha costat fer entendre al noi que on deia 3,27 volia dir que tenia més de 9. Finalment, ho ha entès (uf...), i he signat el paper que em donava dret a anar a fer-me el carnet d'estudiant. Òbviament, tots aquests tràmits es fan en edificis diferents. Després de caminar 10 minuts, faig cua un altre cop, dreta però, i quan em toca m'assec en una cadira amb una càmera al davant. El noi que m'atén em demana els papers. I mentre jo em retoco els cabells (que amb aquest gloomy weather em queden horribles tots els dies), el noi em mira amb cara de "I'm so sorry", merda, aquesta cara un altre cop. "¿What's wrong?", li pregunto. "You are not in the system". Em canvia la cara. Li dic que m'acabo de matricular, com tothom que és a la cua amb mi. Em diu que no sóc la primera a qui li passa avui, que m'esperi una hora i segurament podrà fer-me el carnet. M'aconsella que provi d'anar a l'oficina de registre, on m'han de donar les claus d'accés a Internet i a la web de la universitat.


Hi vaig, és clar (¿what else?) Cua un altre cop. Quan em toca, resulta que la dona que m'ha indicat la cua que havia de fer m'ha col·locat a la B (de Batista), pensant-se que "Raquel Santiago" és el meu nom, i "Batista" el cognom. ¿És el primer cop que veuen una espanyola? En fi, cua a la S, com no, i el noi em diu el que em temia: "No ets al sistema, prova d'anar a l'oficina de suport tecnològic". Hi vaig, of course, i allà, després de fer cua (¿o us pensaveu que no?) el noi que m'atén em diu que fins que no tingui carnet d'estudiant no estaré en el sistema. Li intento fer entendre que precisament no tinc carnet perquè NO estic en el sistema, per tant, es crea un bucle absurd amb la meva sol·licitud. Una hora després, torno a l'oficina dels carnets. Aquest cop, sóc al sistema. Em demanen disculpes. Vaig a l'oficina de registre, per obtenir les claus, etc. Em diuen que ara sí que apareixo en el sistema, però com que ha estat tan recent, no tenen imprès el paper amb les meves claus, que torni a suport informàtic i allà me les imprimiran directament. (Si vosaltres us esteu marejant llegint-me, imagineu com tenia el cap aquest matí). Hi vaig, i en arribar el mateix noi del bucle d'abans em diu que segueixo sense aparèixer al sistema. Li ensenyo el carnet (en el qual hi ha la foto d'algú que ha estat passejant desesperadament per totes les oficines de la facultat), i em diu que en ser tan recent, no tindré compte ni claus fins a demà, perquè el sistema s'actualitza de nit. Desesperada, marxo cap a la meva facultat: avui tinc la primera lectura: Estadística i Mètodes de Recerca.


¿Aconseguirà demà la intrèpida forastera les claus d'accés al seu compte d'estudiant?


¿Serà capaç d'inscriure's a temps a les assignatures?


¿O s'haurà tallat les venes amb una cullereta abans de mitjanit?


Tot això i molt més al proper capítol de The London X-perience.

4 comentaris:

Jordi ha dit...

Vaja, amb el títol X-perience, espravem una altra cosa...
I, sí, noia, anem de bòlit amb tant de blog.

Albert ha dit...

Piece of cake dona! Si és que t'agrada queixar-te! en el fons el que fan enviant-te d'aquí cap allà és que coneguis la maquinària anglesa, i que t'acostumis a caminar per l'esquerra pels passadissos... si ho fan pel teu bé!

llenguaddicta ha dit...

¿Pel meu bé? Aquesta sí que és bona. El tema Internet encara no s'ha acabat: avui tinc les claus d'accés, però no em deixa accedir (i ni tan sols els especialistes em saben dir per què).

Eulalia ha dit...

Imagino que cuan acabis els estudis i aquest blog ja no tingui raó de ser en farás un llibre.
Et ben asseguro l'exit total.
¡Best seller de ple!
Mare meva el que m'has fet riure amb aquesta entrada!

Prent-ho amb calma reina.
Petons.

P.S. per els teus seguidors:
No us extranyi que faci un blog per a cada cosa. Com diuen aquí al costat: "De casta le viene al galgo". Soc sa mare i tinc mes de 60 blogs.