dilluns, 22 de febrer del 2010

Manel (and a very tall man)


La llenguaddicta havia d'anar al concert de Manel a Londres amb un home molt alt. Però al final hi ha hagut d'anar sola.

S'ha vestit per a l'ocasió...




...i se n'ha anat tota contenta cap a la sala Cargo. Pels que no n'esteu al corrent, moure's en metro per Londres en cap de setmana és una aventura, una Odissea: mai no saps si hi arribaràs (ni com). Després d'unes quantes voltes, i de preguntar a un anglès força atractiu si l'est era cap aquí o cap allà, ha arribat al seu destí.

La sala era plena de gent. Gairebé tots catalans. Era com ser a casa...

Les 20.20: els segurates obren les portes de l'espai on hi ha l'escenari. La llenguaddicta, com que està sola, decideix plantar-se al davant mateix, ben a propet dels micros, els altaveus... Es posa trista un moment pensant: "Dec ser l'única persona que ha vingut sola a aquest concert", quan de sobte sent una veu dins el seu cap: "Always look at the bright side of life"... Si haguessis vingut amb l'home molt alt, no hauries pogut plantar-te a primera fila. :-)

Estava tan a prop, que gairebé podia tocar l'ukelele del Guillem:


I, ves per on, avantatges de ser a primera fila: pots sentir la veu alhora pels altaveus i en viu, i pots fixar-te en petits detalls, com les sabates que passen gana del Guillem, o el somriure tímid del Martí, les ganyotes divertides de l'Arnau (tots els bateries fan ganyotes), i la mirada seductora del Roger.

Quan ets a primera fila, a més, pots aprofitar un descuit dels músics per a robar-los la llista de cançons que acostumen a tenir als peus, entre pedals i cables...


I si tens una mica de barra, quan el concert fa estona que ha acabat i el goril·la està fent fora als pocs que quedeu a la sala, pots anar al camerino i demanar-los que et signin l'altra llista que has agafat, la del Roger, i descobrir que la lletra del disc, aquella lletra lligada que tant t'agrada, és la seva:




(Un cop a la porta, he dubtat si demanar-los un autògraf o proposar-los d'anar a fer unes birres...).

Al camerino (petit i claustrofòbic) tan sols hi he estat uns cinc minutets, potser un parell més, i he aprofitat per donar-los les gràcies per venir a Londres. Els he dit que m'havia d'acompanyar un home molt alt, ¿i sabeu què m'ha dit el Roger? Que si hagués vingut amb ell no hauria pogut ser a primera fila... :-)

El concert ha estat fantàstic, malgrat el públic: una cosa que em xoca molt a Londres és que la gent xerra als concerts, en sales petites i tancades, i xerren molt fort, tant que no et deixen sentir la música. Deu ser que em faig gran...

A la llista ja veieu les cançons que han tocat. Quan ha estat el torn de les corrandes, la llenguaddicta, que s'havia passat la tarda pensant-se la seva, al final no s'ha atrevit a pujar a l'escenari (potser el fet que els Manel han demanat que les corrandes fossin en anglès, l'ha ajudat a fer-se enrere).

A més, potser us passa el mateix a alguns dels que llegireu aquest post, però ja no puc sentir les corrandes de la parella estable sense recordar la festa sorpresa de comiat que la gent que estimo em vau preparar:










Consti que la banda improvisada i espontània està composada per músics de debò! Sí, el guitarrista ros de l'esquerra és el Ferran dels cosmopolitANTS, i el bateria és l'Albert dels Kibo.







En fi, que els Manel són collonuts, i ningú com ells per fer que la setmana acabi ben amunt.

Gràcies, guapos.


6 comentaris:

òscar ha dit...

Amb amics així i gent al voltant donant tanta calor, només poden acabar sortint escrits tan espectaculars com aquest.

llenguaddicta ha dit...

Jolines, gràcies, que bonic que bonic que bonic el que has dit. :-)

SoRT ha dit...

jo t'havia deixat un comentari fa molta estona... què ha passat??? Blogger em boicoteja :(

Bé, et deia que que guai, que si els Manel es dirigien al públic en anglès o en català (vistes les anotacions en anglès de la llista) i que esperava que haguessis tingut la delicadesa de "robar-los" les llistes un cop acabat el concert :P

llenguaddicta ha dit...

Ups... doncs em temo que no (com a resposta a l'última pregunta). La del Guillem la vaig pispar quan van entrar al camerino abans dels bisos. La del Roger sí, quan va acabar el concert definitivament.

El Guillem va parlar en anglès gairebé tota l'estona. Allò que fa de presentar les situacions de les cançons (veuràs una anotació a "Nit freda per ser abril" que diu 'Costa. Excellent Blueberry Muffin'... ja saps per on va), ho va fer tot en anglès. I era molt divertit, perquè té un anglès no gens dolent, però que li fallava en alguns moments clau: com quan ens va demanar formar part de la coreografia de "Dona estrangera", tots cap a la dreta, tots cap a l'esquerra... i no se'n va sortir dient "coreografia" en anglès. Vam riure molt amb aquestes cosetes.

Eduard Abelenda i Puigvert ha dit...

Mira veus. Les corrandes de la parella estable admeten interpretacions. La frase en anglès al costat és una pista per a la interpretació em sembla. És interessant que els hagis pispat la llista.

llenguaddicta ha dit...

Eduard, molt observador. Però cal explicació a la frase en qüestió. Com he comentat, els Manel van demanar que les corrandes que la gent pugés a fer a l'escenari fossin en anglès, i per tal que els no "maneleros" sabessin de què anava la pel·lícula, van fer unes quantes corrandes d'exemple. El Guillem va fer: "First we took Manhattan, then we'll take Berlin" (...i ens ha costat déu i ajuda... etc.). En Martí va dir, "We are living in a yellow, in a yellow submarine". I el Roger va fer la corranda que teniu escrita a la llista del Guillem, tot i que a la llista no hi és sencera (potser perquè encara no l'havien acabada de pensar quan l'escrivien): "We're not sure that this is working, maybe we should leave".

Con veus, no parlaven de la cançó, sinó del concert.

(Nota: probablement no hagi reproduït paraula per paraula les tres corrandes angleses, però anaven més o menys per aquí).