Malgrat la creença que a Londres tothom és súper educat, net i amable, Londres és una ciutat molt gran, amb un munt de gent, la major part de la qual és gent molt i molt reprimida que espera la més mínima ocasió per a bordar, cridar i/o barallar-se amb tu.
Els conductors d'autobús no se'n salven (és més, són els pitjors). A Barcelona, quan entres al bus, si no li dius "Bon dia" al conductor possiblement et miri malament: el conductor no és transparent, és una persona, i li agrada ser reconegut com a tal. A Londres és ben diferent: el conductor d'autobús londinenc es considera per norma superior a tu, siguis qui siguis, siguis d'on siguis. No només no et contestarà quan li somriguis un "Good morning", sinó que a més et mirarà malament i, si pot, farà tots els possibles per fer-te caure mentre busques seient. Perquè una de les condicions sine qua non per a ser conductor d'autobús a Londres és que siguis capaç de fer caure quanta més gent millor, conduint de manera temerària, accelerant sense motiu per a frenar 3 cm després perquè el semàfor (que fa 100 metres que veus en vermell) segueix estant en vermell. Si estàs esperant el bus a la parada, ves amb compte que segur que el perds: per més que estiguis ben col·locada on toca i alcis el braç per avisar que vols pujar-hi, el més probable és que el conductor decideixi que en aquella parada no li ve de gust parar, i per tant, que et bombin (especialment si empenys un cotxet de bebè o ets una iaia amb bastó).
La gent que treballa atenent al públic perd la paciència molt ràpidament si no tens un anglès absolutament correcte i fluïd. Bufen i rebufen quan els demanes sisplau que t'ho diguin més a poc a poc, per més que ho demanis amb un somriure. I normalment no et deixen acabar les frases, per tant, tampoc acaben mai d'entendre què vols. La pressió en aquests casos és tan forta que no atines a dir el que vols, confons les paraules, se't trava la llengua i acabes per rendir-te.
Afortunadament, no tothom és així. ¿Qui no és així? Els que són com tu, o els que es mouen en el teu entorn, és a dir, els alumnes i professors universitaris. Quan li dic al company de pis (anglòfon): "Excuse me, my English sucks, what I'm trying to tell you is..." ("Perdona, el meu anglès és horrible, el que intento dir-te és que..."), em mira, somriu i em diu: "Come on, it's ok, go on" ("Au va, està bé, continua"). Quan empro la mateixa disculpa amb els profes de la uni, la resposta acostuma a ser: "Don't worry, your English is better than my Catalan or my Spanish", la qual cosa em fa sentir compresa i alleujada, i em dóna la confiança per a tirar endavant i mirar de fer-me entendre.
Concloent, a Londres tothom duu una màscara de bona educació, però de seguida que troben una bona excusa per a treure-se-la, ho fan. I en començo a estar tipa (el veí americà m'ha recomenat ser maleducada com ells però pujant el nivell: "quan et parlin malament contesta'ls en català, veuràs com els emprenya".
Entrades
