divendres, 30 d’octubre de 2009

La mala educació

Malgrat la creença que a Londres tothom és súper educat, net i amable, Londres és una ciutat molt gran, amb un munt de gent, la major part de la qual és gent molt i molt reprimida que espera la més mínima ocasió per a bordar, cridar i/o barallar-se amb tu.

Els conductors d'autobús no se'n salven (és més, són els pitjors). A Barcelona, quan entres al bus, si no li dius "Bon dia" al conductor possiblement et miri malament: el conductor no és transparent, és una persona, i li agrada ser reconegut com a tal. A Londres és ben diferent: el conductor d'autobús londinenc es considera per norma superior a tu, siguis qui siguis, siguis d'on siguis. No només no et contestarà quan li somriguis un "Good morning", sinó que a més et mirarà malament i, si pot, farà tots els possibles per fer-te caure mentre busques seient. Perquè una de les condicions sine qua non per a ser conductor d'autobús a Londres és que siguis capaç de fer caure quanta més gent millor, conduint de manera temerària, accelerant sense motiu per a frenar 3 cm després perquè el semàfor (que fa 100 metres que veus en vermell) segueix estant en vermell. Si estàs esperant el bus a la parada, ves amb compte que segur que el perds: per més que estiguis ben col·locada on toca i alcis el braç per avisar que vols pujar-hi, el més probable és que el conductor decideixi que en aquella parada no li ve de gust parar, i per tant, que et bombin (especialment si empenys un cotxet de bebè o ets una iaia amb bastó).

La gent que treballa atenent al públic perd la paciència molt ràpidament si no tens un anglès absolutament correcte i fluïd. Bufen i rebufen quan els demanes sisplau que t'ho diguin més a poc a poc, per més que ho demanis amb un somriure. I normalment no et deixen acabar les frases, per tant, tampoc acaben mai d'entendre què vols. La pressió en aquests casos és tan forta que no atines a dir el que vols, confons les paraules, se't trava la llengua i acabes per rendir-te.

Afortunadament, no tothom és així. ¿Qui no és així? Els que són com tu, o els que es mouen en el teu entorn, és a dir, els alumnes i professors universitaris. Quan li dic al company de pis (anglòfon): "Excuse me, my English sucks, what I'm trying to tell you is..." ("Perdona, el meu anglès és horrible, el que intento dir-te és que..."), em mira, somriu i em diu: "Come on, it's ok, go on" ("Au va, està bé, continua"). Quan empro la mateixa disculpa amb els profes de la uni, la resposta acostuma a ser: "Don't worry, your English is better than my Catalan or my Spanish", la qual cosa em fa sentir compresa i alleujada, i em dóna la confiança per a tirar endavant i mirar de fer-me entendre.

Concloent, a Londres tothom duu una màscara de bona educació, però de seguida que troben una bona excusa per a treure-se-la, ho fan. I en començo a estar tipa (el veí americà m'ha recomenat ser maleducada com ells però pujant el nivell: "quan et parlin malament contesta'ls en català, veuràs com els emprenya".


9 comentaris:

Eulalia ha dit...

Un "puntazo" aquest consell. A mes els pot enviar a pastar fang que segur que encara ho entendran menys.
Un peto. (encara no tinc clar si va amb accent o no)

Albert ha dit...

Mira que t'agrada queixar-te... jajajaja (amb J). Definitivament San Diego :D

llenguaddicta ha dit...

(Petó, accent, aguda acabada en vocal).

Albert, no és que m'agradi queixar-me, però... porto 5 setmanes mirant d'habituar-me a la mala educació, i què vols que et digui, no m'hi acostumo... I no em provoquis més, que San Diego em queda molt lluny... Si aquí ja m'enyoro, imagina't a l'altra banda del món.

Albert ha dit...

Ai senyor... res dona.. que Nadal està aquí al costat (a no ser que facis una escapada abans). I què és el que enyores?

llenguaddicta ha dit...

(Sí que faré una escapada abans, molt breu). Enyoro el pa bo, els anglesos no en tenen ni idea, de fer pa (és xiclet). Enyoro anar a un lloc i que m'entenguin sense haver-m'hi d'esforçar. Enyoro les torrades: aquí no n'hi ha (pots torrar pa, però no és això, m'agraden les meves torradetes integrals Silueta per començar el dia). Enyoro el sexe: sí, ves, havia de sortir en un moment o altre... El mercat aquí és una bírria: els locals són una colla de reprimits, i els visitants van bojos per pillar una rossa ben tonta. Vaja, que ho tinc magre. Enyoro la Judit i el Pau, les ninetes dels meus ulls. Enyoro fer teatre. Enyoro tocar la gralla. Enyoro les pizzes de la Neus. Enyoro el meu llit de dos metres, i el sofà amb chaise longue... ¿Segueixo?

Albert ha dit...

sigue sigue! doncs noia, amb aquesta llista Londres pinta feo feo!
Va, et faig la meva llista de coses que anyoro:

- Escopinyes (solventat amb enviaments postals periòdics).

Fi. :P

llenguaddicta ha dit...

Dóna'm temps... un mal dia el té qualsevol...

Albert ha dit...

ah bueno! si és un mal dia rai !!!
A fer panellets i ja està!

Lletraferit ha dit...

Llenguaddicta, quin grapat d'infortunis! Au, ànim, que els començaments sempre són difícils, però val la pena intentar-ho. Ni que sigui realment tan dolent com dius, si t'hi acostumes, després ja tot et semblarà bona educació i bones maneres allà on vagis! El que no et mata et fa més fort :)

D'altra banda, es confirmem una sèrie de folk-coneixements que l'antropologia del turisme ja havia suggerit fa temps:

1) Els anglesos realment ***escapen***, quan vénen a Espanya. Ells són més rics, però nosaltres tenim el nivell de vida :)

2) Les ex-potències mundials que perden la seva hegemonia de mica en mica esdevenen molt bordes amb els estrangers :D

3) El grau d'educació és inversament proporcional a la densitat de població.

Quant al sexe, noia, quant de temps hi portes i quines expectatives tenies exactament? Alhora, si dius que són reprimits, no hauria de funcionar a l'inrevés? Només que hi rasquis una mica, hauria d'haver-hi veritables explosions. No em crec que els anglesos només siguin més "salidos" que ningú quan van a Lloret. Tu provoca una mica i segur que cauen de tres en tres. De fet, crec que hi ha connexions òbvies entre la conducció d'autobusos i l'obtenció de sexe; deuen llançar la gent els uns contra els altres a propòsit perquè es toquin i, com diria el meu amic de l'Hospi, "se magreen".

D'altra banda, això de l'educació també és relatiu i es pot entrenar; mira, jo ara que m'he acostumat a Califòrnia tinc veritables problemes per tornar a Barna (em sento a la selva). Suposo que a Londres em moriria totalment, és clar. Però alhora, amb prou temps d'exposició, et pots acostumar a qualsevol cosa (quan vivia a BCN, allò em semblava relativament normal).

Quant a les dificultats lingüístiques, el meu consell és que no facis la lingüista i parlis à la Smith, és a dir, com una economista: no facis frases llargues, no facis servir ni una sola subordinació quan parlis, abusa de demostratius i paraules freqüents i curtes. Els anglesos NO estan acostumats a la sintaxi (pensa en les lletres de les cançons), la seva llengua és una llarga cadena d'aposicions! :D