diumenge, 28 de febrer de 2010

De vegades ens en sortim (I will survive)


Plou. El vent és tan fort que no em deixa concentrar en el que he de fer. M'he llevat contenta un diumenge de ressaca i un munt de feina pendent. Somrient. És el segon dia que em llevo amb un somriure.

No, no estic enamorada. Ni drogada (que vindria a ser el mateix). Només estic viva. I conscient d'estar-ne.

Divendres vaig passar 12 hores amb els meus companys de màster. Les primeres 3 per obligació (oral presentations d'una assignatura que a cap de nosaltres no ens ha convençut, però en ser obligatòria, no hi havia més remei...). A la 1 vam decidir anar a dinar tots junts. Només hi van faltar dos que curraven. La resta, cap al tailandès. Cerveseta abans de començar. Vi per acompanyar els noodles.

A les 4 la gent comença a marxar. Però 4 de nosaltres, sense res més a fer, decidim continuar la festa. Anem al pub de la UCL Union (una canya de lloc: les birres valen un pound, un cubata en val 2 -màxim 3-).

Bevem, riem, xerrem d'això i d'allò. Com més bevem, més riem i més xerrem. La vida és meravellosa, i nosaltres som collonuts.

Una de les noies marxa, està cansada. Ens quedem el danès, la canadenca i jo. El danès truca a un parell d'amics seus perquè se'ns uneixin. La canadenca truca al seu home. Ja som una bona colla. El danès ens diu que per setmana santa hauríem d'anar a Copenhague, que tenim allotjament gratis a casa seva, i que serà divertit. La canadenca i el nòvio s'hi animen de seguida. Jo els dic que tinc bitllet per anar a Barna i que, a més, hi tinc coses a fer inel·ludibles (una de les ninetes dels meus ulls fa 9 anys, no em puc perdre la seva festa). Però, m'adono que només tinc el bitllet d'anada, que no he comprat encara el de tornada a Londres. ¿I si...?

A la Union arriben altres companys de l'assignatura del matí: gent que estudia biologia, medicina, física... Ens reconeixen i seuen amb nosaltres. Un d'ells té uns braços que... brrr... i els meus amics ho saben (a la sessió de presentacions orals del matí, quan el grup d'aquest noi presentava, els he dit: "I love his arms", i ja no han pogut seguir la presentació perquè, com jo, només podien mirar-li els braços). "Arms", no sé com es diu i li posem aquest nom entre la canadenca i jo, és molt jove: té 24 anyets. Amb ell hi ha "Ginger", un pelroig del qual no recordo el nom, també anglès, també 24 anyets. Riem, bevem, xerrem. La música és cada cop més forta. Xerrem cada cop més a prop. Ginger i Arms flirtegen amb mi. Em pregunten l'edat. "I'm afraid you don't really want to know it". Els dic que els porto 10 anys d'avantatge. Floretes del tipus "no ho sembles", etc.

La canadenca em diu: "Em sembla que a Arms li agrades". Decideixo acostar-m'hi més per xerrar amb ell només. Tal com m'hi acosto... (bua bua bua buaaaaaa -música de decepció-): a Arms li fa -molta- pudor l'alè.

Ginger flirteja més amb mi encara. Els meus amics (el danès i la canadenca) i jo envaïm la pista de ball. Ningú balla. Només nosaltres. Som els "nerds" de la festa: però m'importa una merda el que pensin els altres. Sóc jove, sóc sexy, sóc lliure.

Quan la festa comença a decaure, Ginger em diu: "Al teu grup hi ha una noia anglesa, ¿oi?" "Sí, la Mary, la que ha presentat la nostra recerca aquest matí" "Se la veu molt maca. M'agradaria fer una cervesa amb ella algun dia" (!?!?!?!?!?!) M'invento: "Mala sort, té nòvio". ¿Què s'han pensat els homes? ¡Jo no sóc cap pont!

Arribo a casa, connecto l'ordinador, i començo a mirar vols: BCN-Copenhague / Copenhague-Londres. ¡Miracle! Trobo dos bitllets molt bé de preu que em permeten passar 10 dies a Barna i 7 a Copenhague.

Sóc feliç. Em sento viva.

Dissabte em llevo amb un somriure. La meva amiga sorda m'envia un sms: "Vaig cap a Camden, ¿fem un cafè?" ¡Perfecte!

A les 5 ens trobem als Stables. Fem un cafè. Em diu: "No tinc ganes d'anar a casa, ¿anem a fer una birra després?" ¡Fet!

Fem una birra en un pub, a poc a poc em vaig animant. Signo amb més fluïdesa, ens inventem signes divertits per a conceptes que no tenen signe... A les 9 em diu: "¿Anem al Soho?" ¡Som-hi!

Al metro ens trobem amb una noia de Sevilla: companya meva del curs de British Sign Language, i que sap signar LSEspanyola. Va amb dos amics més. Tornen cap a casa. Els diem: "Anem al Soho a fer unes birres, ¿us hi apunteu?" ¡I s'hi apunten!

Pub super sorollós, música que no ens permet entendre'ns (quan parlem: si signem, tot és perfecte). A les 11 anem a menjar-nos una pizza al Pizza Hut: "Ja tanquem, només podeu fer take away". Vale, ¡doncs Take Away!

Els sevillans marxen. La meva amiga i jo ens mengem la pizza contentes a la parada del bus. Els borratxos se'ns acosten, parlen amb nosaltres. En aquests moments, m'agradaria ser sorda com ella: els engega ensenyant-los l'audiòfon i fent cara de "ho sento".

Riem molt. I de sobte em sento tan viva...


4 comentaris:

Anònim ha dit...

I tant que era un mail bonic.
Que bé que et sentis així de viva!
Visca Londres, visca Copenhagen, visca els dies de birres que no s'acaben...
Un petó immens!
A.

llenguaddicta ha dit...

:)

Albert ha dit...

17 dies de vacances? Ai calla! que ets estudiant! :D

llenguaddicta ha dit...

:P