dissabte, 5 de desembre de 2009

Convivència

Avui m'ha tocat jugar el rol de la companya de pis estúpida i llepafils. He arribat a la resi a quarts de 10 de la nit i m'he trobat que la companya sopava amb 5 persones més a la cuina (ja m'havia advertit que organitzava un sopar amb els seus companys de màster, la qual cosa em sembla perfecta, i de fet com que a la cuina no hi ha prou cadires li vaig deixar la meva fora de l'habitació ahir en marxar cap a Rochester, a veure el meu germà). Doncs resulta que tal com entro a l'apartament sento una pudor horrorosa a tabac (¿cal que us recordi que a UK està prohibit fumar a qualsevol lloc tancat?) Estaven fumant a la cuina, i no tenia pinta de ser una cigarreta ocasional, a jutjar pel fum que hi havia dins. El més preocupant és que a la cuina hi ha detectors de fum, i que si se n'enteren els de la resi ens cau el pèl.

Però a banda d'això: no em surt de la figa (parlant clar) seure els propers dies en una cadira (folrada de moqueta, tot sigui dit, de pas) que fot pudor de tabac. Total, que he entrat a la cuina i, amb careta de pena, els he dit: "Em sap greu ser la companya de pis rondinaire i estúpida, però no m'agrada que fumeu a la cuina: a banda que està prohibit, l'olor s'hi quedarà durant setmanes". La companya ha estat prou madura com per demanar disculpes, i tema acabat.

El covard del company, que era a la seva habitació i prèviament m'acabava de dir (via xat) que sentia la pudor des d'allà, al final del passadís, i estava bastant cabrejat, no ha tingut el valor de dir-li, i s'ha limitat a donar-me ànims i desitjar-me sort quan li he dit: "Hi vaig".

La convivència no és fàcil, i tots ho sabem. Els primers dies són sempre fantàstics, tot és nou, ens fem regalets tontos i tot són bones paraules, però a mesura que ens anem coneixent, tots tenim coses que no agraden als altres. Sóc conscient que viure amb mi no és senzill (que us ho digui el Ferran...), però sempre m'he considerat una persona respectuosa i endreçada, especialment quan les persones amb qui convisc no són família o parella. Els espais comuns són de tothom, i a tots ens agrada trobar-nos-els nets. És molt curiós que, en el nostre apartament, dels 3 que som, el noi i jo venim de viure sols de fa molt, i som precisament els dos que millor ens hem adaptat a viure compartint espais: som els dos que anem amb cura de no deixar coses per mig, de rentar els plats i cassoles després de fer-les servir, per si algú altre les necessita... També és cert que la noia és la més jove dels 3 (li porto 10 anyets), però no crec que sigui excusa.

Malgrat que us pugui semblar que no estic bé, ho estic. De fet, des que he acabat el primer treball que havia de fer, estic encara millor. Ara em dedico a preparar les primeres classes de català per poder passar un Nadal completament lliure de feina.

Tinc ganetes de ser a casa.