dilluns, 14 de desembre de 2009

So far... (Fins ara)

L'experiència londinenca arriba al final de la primera etapa. D'aquí a 4 dies seré camí de casa, de les neules i els torrons, el cava i els Reis Mags, però per damunt de tot, d'aquí a 4 dies seré camí de la meva gent, dels que m'estimen tal com sóc, tan si faig bé les coses com si no.

Al final d'una etapa sempre toca fer balanç. Després de batallar amb la burrocràcia d'aquest país, amb lladres de vi bo i conductors d'autobús amargats, puc dir que, en general, l'experiència (so far) ha estat positiva.

En aquests dos mesos i mig (demà, 12 setmanes, per ser més exactes) he après molt més del que m'esperava. I no només en l'àmbit acadèmic. He après que els amics de debò els tinc a casa, i no importa la distància que ens separi: amb els amics de debò, quan ens retrobem, és com si el temps no hagués passat per a nosaltres. He après que sóc capaç d'enfrontar un nou canvi, aquest cop un de ben gros, i sortir-me'n. Que els diners no són el més important: sempre acaben apareixent si l'energia que posem en els nostres projectes és energia constructiva. He après a estar sola. Sola i lluny de tot i de tothom. I malgrat els mals moments, que n'he tingut, la major part del temps he estat bé. He après a acceptar les crítiques (bé, diguem que he començat a aprendre a acceptar les crítiques...), a entendre que són pel meu bé, per a millorar, i que si les aplico de la manera correcta, constructivament, podré escapar de la mediocritat que tant m'espanta.

Però sobretot he après a acceptar la vida tal com és. I és en aquesta acceptació que puc dir que sóc feliç de ser on sóc.

Tornaré l'any que ve amb més històries des de la ciutat de la boira i dels busos vermells.

Bon Nadal a tothom, i Feliç Any Nou.

5 comentaris:

David ha dit...

...i els taxis de color pink! ;)

llenguaddicta ha dit...

¡Ha ha ha! I tant, que me'ls oblidava...

Albert ha dit...

Collons, parles com si haguessis passat anys lluny de casa! Si en 12 setmanes t'han oblidat els amics i els no-amics seria molt greu filleta!

llenguaddicta ha dit...

12 setmanes és més del que mai he estat lluny de casa. No m'han oblidat els amics ni els no-amics (aquests últims, per desgràcia...). Tu més bé que ningú hauries de saber que les primeres setmanes lluny de casa les percebem com mesos (¿o potser ja te n'has oblidat?)

Tan sols són les reflexions de les primeres 12 setmanes lluny, en un país que no és el meu. Massa temps sola, massa temps per a pensar.

Albert ha dit...

No he oblidat pas el primer cop que vaig marxar, i per això mateix et dic el que et dic. Deu ser que jo sóc més "despegao" o asocial o misàntrop o alguna altra cosa...